23 abr 2015 Un intrús en la tragèdia

Els fets dramàtics que van passar dilluns al matí a l’IES Joan Fuster de Barcelona han generat, altre cop, un debat molt intens sobre què ha de fer el periodisme davant d’esdeveniments violents, dolorosos i en els quals –a més- hi ha participació i/o presència de menors. S’han produït algunes reaccions que mereixen reflexió, com el fet que els estudiants de batxillerat hagin format una cadena humana per allunyar al màxim les càmeres del lloc de la notícia i permetre així l’entrada dels nois més petits sense la mirada dels mitjans. Una pancarta advertia els periodistes que alumnes i professors no volien càmeres, i els finestrals de l’edifici van ser tapats per evitar que algú enregistrés, des de fora, imatges de les classes. Així mateix, els pares també han fet saber el seu malestar per determinats tractaments informatius. Igual com va passar arran de l’avió estavellat de Germanwings, els límits entre el dret a la informació i el dret a la intimitat cadascú els interpreta a la seva manera i, llavors, el periodista acaba sent un intrús en la tragèdia. Protagonistes i testimonis de fets terribles se senten desprotegits quan els periodistes arriben i comencen a moure’s per esbrinar què ha passat.

Els excessos d’alguns, els errors d’altres i les rutines professionals de tots provoquen la sensació que el periodisme –quan olora la sang i el sofriment- tendeix a desplegar un assetjament sobre aquells que tenen alguna relació amb la tragèdia. No és només un problema dels mitjans sensacionalistes, les queixes interpel·len totes les empreses que fabriquen l’actualitat i tots aquells que hi fem alguna intervenció. Què falla? Potser falla el respecte, que és la forma de mirar que no oblida que l’altre és un subjecte com ho som nosaltres, no pas un objecte. Ho ha explicat molt bé el pensador Byung-Chul Han: “En el contacte respectuós amb els altres, ens guardem del mirar curiós. El respecte pressuposa una mirada distanciada, un pathos de la distància. Avui aquesta actitud dóna pas a una mirada sense distàncies, que és típica de l’espectacle”. Per això parlem de l’espectacle del dolor com d’una disfunció dels mitjans. El periodisme ha d’explicar l’esdeveniment i, quan cal, ha de mostrar allò que permet comprendre la novetat en tota la seva magnitud, però no tot el que es pot mostrar aporta informació rellevant ni tot el que es pot mostrar ha de ser ensenyat forçosament. En tot cas, tota víctima mereix el màxim respecte i és aquí on el mandat implícit que la societat fa al periodisme pot millorar.

Les coses serien relativament senzilles si visquéssim en un món on els únics emissors fossin els periodistes, com passava uns anys enrere. Avui, però, tothom és receptor i també potencial emissor. Albert Sáez, al molt recomanable assaig El periodisme després de Twitter, fa una analogia estimulant per descriure aquesta mutació històrica: “La tecnologia digital ha provocat uns efectes en el periodisme similars als de la impremta en la religió catòlica. La possibilitat de llegir directament la Bíblia per part dels feligresos va eliminar el monopoli de l’Església com a institució en la funció de mediació amb la divinitat”. El col·lega i amic Sáez defensa el paper del periodista com a intèrpret i narrador qualificat, ara més obligat que mai a l’excel·lència, per no desaparèixer dins del soroll de les xarxes socials: “el públic ha trobat una alternativa al monopoli dels mitjans i ben sovint –com va passar amb la religió-, més que abraçar la nova fe amb entusiasme, ha fugit fastiguejat de les disfuncions d’unes institucions que en molts casos havien perdut –o si més no oblidat- el sentit primigeni de la seva existència”. La conclusió no és, malgrat tot, pessimista: “el canvi d’actitud en el consum de la informació per part del públic obliga necessàriament a repensar la missió dels periodistes –com el protestantisme va transformar la dels sacerdots- i dels mitjans de comunicació, com Luter va exigir en el cas de les esglésies”. Quan tothom pot fer piulades explicant el que veu, el periodista ha de cometre menys errors i ha de ser més afinat en la seva autoregulació. El periodisme tindrà futur si es distingeix del soroll. I això inclou el respecte, un concepte que brilla per la seva absència a les xarxes socials.

Dit això, resulta desconcertant que la mateixa societat que exigeix –amb raó- que el periodisme no violi la intimitat de les persones que pateixen una tragèdia hagi acceptat que tothom –i sobretot els nostres fills adolescents- posi la seva vida privada a l’aparador de Facebook, Instagram, Twitter i altres xarxes socials sense manies. Aquesta actitud exhibicionista no s’atura davant de situacions extremes, per la qual cosa ens trobem amb la paradoxa que els protagonistes i testimonis d’una notícia violenta difonen, molt sovint, materials sensibles que, en canvi, els periodistes refusen o han de tractar amb pinces. El periodista, en la seva condició de mediador qualificat, ha d’observar una responsabilitat que els individus concernits pels fets no imiten, ni davant de tercers ni pel que fa a la seva pròpia vida. Vet aquí un curtcircuit que ens diu que els joves (i molts adults) no són conscients encara que hem decidit construir un món radicalment nou, amb parets de vidre i focus permanents.