24 abr 2015 Destruir les barques
Destruir les barques on els nous traficants d’esclaus apilen els desesperats que fugen de la guerra, la tirania, la gana i la misèria per arribar al nostre món. Destruir el mitjà de transport precari que sovint esdevé l’espai de mort en mig del Mediterrani i enmig de la més vergonyant indiferència. Aquesta és una de les solucions que apunta Dimitris Avramópoulos, comissari d’Interior de la UE. Capturar mes barques i destruir-les perquè les màfies de la immigració il·legal no ho tinguin tan fàcil per enriquir-se amb les persones que s’ho juguen tot per tenir un futur. Destruir barques per frenar un drama que no té res a veure amb la navegació sinó amb el desig humà –intemporal i propi de la nostra espècie- de sortir de la tenebra i progressar.
No critico la mesura. No sóc expert en immigració, ni en fronteres, ni en màfies, ni en subdesenvolupament. Però el sentit comú em diu que, més tard o més d’hora, tornarà a haver-hi barques per encabir-hi gent de qualsevol manera. Sempre hi haurà alguna cosa que floti on col·locar homes, dones i nens. A uns mafiosos els rellevaran uns altres: la necessitat urgent del que fuig i la cobdícia del que vol aprofitar-se desemboquen en la tragèdia. Els exèrcits i les policies destruiran unes barques i, durant unes setmanes o mesos, semblarà que les costes d’Europa tornen a ser una postal turística, plàcida i apta per als banyistes. Tindrem la sensació que a l’altra riba no hi ha més gent esperant per saltar, però no serà veritat. Perquè la màfia és el problema però no és l’origen del viatge incert: el motor d’aquesta història és la voluntat de viure i de viure millor, l’ànsia de no deixar-se trepitjar, l’anhel de dignitat. Per això s’arrisquen a morir, perquè quedar-se no és vida.
Destruiran les barques i distribuiran les imatges d’aquesta acció arreu, com una victòria sobre els malvats i com una garantia. Serà un gest plausible, hem d’admetre-ho: els mafiosos tindran dificultats abans no trobin la manera de tornar al seu negoci sinistre. Però hi tornaran, és clar. Salvant totes les distàncies, la mesura de destruir les barques em fa pensar en el debat clàssic sobre si calia bombardejar les vies de tren que conduïen als camps d’extermini nazis. En alguns informes d’intel·ligència dels aliats, es va especular amb la possibilitat de destruir les infraestructures que feien possible que les fàbriques del crim industrial funcionessin sense pausa, però això mai no es va arribar a concretar. Britànics i nord-americans van donar prioritat a d’altres plans bèl·lics. Bombardejar les vies que acabaven a l’andana d’Auschwitz hauria postergat potser algunes morts, però no hauria impedit l’aniquilació massiva: els servidors de Hitler –com avui els mafiosos- sempre tenien una alternativa per aconseguir el seu objectiu.