01 mai 2015 Alcaldes, límits i necessitats

Aquest mes de maig, se celebren eleccions municipals a tot Espanya. L’any 1979, van tenir lloc els primers comicis locals de la democràcia, que van representar l’arribada de persones noves –sovint molt joves- a l’administració més propera al ciutadà. A Catalunya, aquella etapa va estar marcada per una gran il·lusió i per la professionalització accelerada d’una nova generació de governants. Els nous Ajuntaments democràtics tenien molta feina i havien de donar resposta a unes expectatives enormes, creades durant els darrers anys del franquisme, quan l’oposició a la dictadura va tenir més presència al carrer, sobretot mitjançant els moviments veïnals. Avui, passats els anys, en un context molt diferent, els pobles i ciutats viuen l’elecció dels regidors dels seus consistoris sense gran entusiasme, més com un tràmit que com una festa.

Els que ara aspiren a ser alcaldes i regidors ho fan també amb una actitud diferent a la que exhibien els seus antecessors: ja no hi ha aquella energia fundacional, ara tot és molt diferent perquè el descrèdit de la política ha convertit els candidats en sospitosos davant de bona part de la gent. Sospitosos de què? Sospitosos de tot: de ser uns arribistes, de ser uns incompetents, de ser uns corruptes, de ser uns hipòcrites… El discurs de l’antipolítica –que explota molt bé les avaries reals de la democràcia- impregna qualsevol espai de decisió pública i el desfigura. La ciutadania vol que les coses funcionin però tendeix a pensar que la majoria d’aquells que es comprometen en aquest funcionament tenen interessos espuris. Una contradicció que sembla insalvable.

D’altra banda, l’actual context de crisi econòmica i desigualtat social més aguda converteix la gestió dels Ajuntaments en una batalla molt difícil, gairebé impossible: falten diners i falten instruments per fer front a les necessitats més urgents de les persones. Davant d’un panorama d’emergències multiplicades, els governs locals fan el que poden, però no arriben a tots els racons. Deixant de banda excepcions com la de l’Ajuntament de Barcelona, les arques consistorials d’arreu tenen més teranyines que altra cosa. Els límits extrems de la política contemporània es viuen cada dia sense airbag des de les regidories que tenen responsabilitats tan importants com l’educació, la salut, l’habitatge o la seguretat ciutadana. Els alcaldes s’han convertit en experts en haver de dir “no” a tothom. Mantenir una ciutat o un poble amb uns mínims és, ara com ara, un combat d’una complexitat fora mida. Qui vol, en aquestes circumstàncies, ser alcalde de la seva localitat? Certament, aquest càrrec s’ha convertit en un lloc més proper a la cambra de tortura que al saló dels honors. Com es fa política sense diners?

Durant els anys vuitanta i noranta, els càrrecs municipals tenien l’obligació de tenir “un projecte de ciutat”, una llista clara de prioritats acompanyada d’un relat fort que servís per argumentar les coses que es feien. Tot suggeria un ordre superior que endreçava el caos. Els alcaldes van tenir llavors el seu millor moment com a venedors i portaveus d’aquests projectes de reforma dels nostres municipis, que pretenien també retornar l’orgull a la gent de pertànyer a un o altre lloc. Recordo que, aleshores, cada vila (fins i tot les més petites) es va inventar un eslògan i va promocionar un parell de festes típiques, i volia especialitzar-se en alguna cosa, i va demanar de tenir tots els equipaments possibles i més. Per exemple, cap lloc no volia renunciar a la seva piscina pública, al seu hospital i a la seva televisió. Pensàvem ser rics. Era un moment dolç en què es va dir i es va prometre que tothom podia tenir de tot. Ara, aquella eufòria ens pesa i ens llastra. I ens encotilla.

No és parla gaire, avui dia, de projectes de ciutat perquè prou feina tenen els equips de govern municipals per poder quadrar els pressupostos. La política local s’ha transformat en una trinxera des de la qual provar de resistir de la millor manera. Hem passat a exercir una austeritat forçada per mirar de salvar els trastos. Els que resultin escollits en les eleccions del 24 de maig d’enguany tenen per davant molta feina, i hauran de fer-la sense poder treure pit i sense grans promeses, amb una modèstia que semblarà vergonyant i que consistirà en posar la bena abans de la ferida. Què s’espera dels nous alcaldes i regidors? Un miracle, i no exagero. En política, els miracles no els fa Déu sinó una combinació especial de circumstàncies, habilitats i càlculs. El miracle que ara es demana és que l’administració més propera comenci a dir “sí” altre cop als ciutadans. Que les regidories puguin fer coses per a tothom, que les ciutats i pobles abandonin la fase defensiva i recuperin un esperit dinàmic i les ganes de conquerir el futur. Que el fatalisme doni pas a una mica d’optimisme.

Em mereix molt de respecte que algú accepti de governar un Ajuntament en aquesta hora, tingui el color polític que tingui. Parteixo de la base que, malgrat els escàndols de corrupció, encara hi ha més persones honrades fent política que no pas corruptes, vividors i espavilats. En termes binaris, les ganes de fer política avui només depenen de la capacitat que hom tingui de suportar ser impopular, perquè tots els elements que envolten un regidor o un alcalde condueixen amb més facilitat al fracàs que a l’èxit. Les ganes de fer política van fer possible que aquest país sortís de la dictadura sense prendre gaire mal, malgrat que des del nostre present tendim a criticar molts aspectes de la transició. Les ganes de fer política són imprescindibles per muscular la democràcia i representen tones d’esforç de molts conciutadans nostres per donar sentit (dia a dia) a un sistema que –amb tots els dèficits i disfuncions que vulgueu- continua sent el menys dolent dels que hem conegut. Pensem en tot això, si us plau, quan comenci el brogit de la campanya electoral.