07 mai 2015 No surt a la foto

La fotografia és molt coneguda i aquests dies ha tornat a ser reproduïda a tot arreu. S’hi veuen supervivents del camp nazi de Mauthausen celebrant l’entrada en aquest lloc tan sinistre d’un tanc de la 11a Divisió de Tancs del 3er Exèrcit dels Estats Units. Sobre el vehicle, hi ha tres soldats somrients, a més d’un altre que treu el cap des de l’interior. Els presoners alliberats, la majoria vestits amb el precari uniforme de ratlles obligatori (fabricat amb fibra de paper), saluden als alliberadors i donen l’esquena a l’objectiu. Només un presoner sembla estar pendent del fotògraf: un home situat a l’esquerra de l’espectador, que aixeca el braç dret mentre somriu lleument i no està gens atent al que, sens dubte, és el gran esdeveniment: l’arribada de les tropes que han fet fugir els botxins. Sobre la part interior de l’entrada al camp i mirant cap a la plaça de revista, veiem una gran pancarta que diu “los españoles antifascistas saludan a las fuerzas liberadoras”. L’escena és gairebé perfecta.

Aquesta fotografia és una mentida. Dit més tècnicament: és la imatge d’una escena reconstruïda i interpretada per ser recollida per les forces US Signal Corps, els militars dels Estats Units especialitzats a fotografiar, filmar i informar de la guerra. Es va realitzar a instàncies del coronel que va assumir el comandament del camp, Richard R. Seibel, el 7 de maig del 1945 (avui fa 70 anys), dos dies més tard de l’alliberament de debò, que va ser fotografiat des de dins per un deportat, el català Francisco Boix, desdoblat en fotoperiodista de la tragèdia que ell mateix va viure. Els SS que vigilaven el camp havien fugit la nit del 2 al 3 de maig. Boix va immortalitzar l’entrada del primer oficial nord-americà al camp de Mauthausen, el sergent Albert J. Kosiek. Ara, precisament, es reedita ampliat a RBA El fotògraf de l’horror, l’excel·lent llibre de l’historiador Benito Bermejo sobre la gesta del jove Boix, la  tasca valenta del qual va servir per condemnar els jerarques nazis.

Tornem a la fotografia feta per un membre desconegut de les US Signal Corps. Busco dotzenes de vegades en la imatge a algú, un altre deportat que també es deia Francisco, concretament Francisco Vidal Casanellas, número de presoner 2926, a la fitxa oficial del qual figura com a data de deportació el 13 de desembre del 1940. No el trobo ni el trobaré a la foto. Francisco era el germà gran de la meva mare, combatent de la República amb grau de tinent i militant d’esquerres, que es va exiliar a França com tants el 1939, i va acabar presoner dels alemanys formant part de la 115 Companyia de Treballadors Estrangers (efectius auxiliars de l’exèrcit francès), enviada a reforçar inútilment la línia Maginot. Van caure els primers.

Al meu oncle no li van demanar que s’interpretés a si mateix davant el fotògraf aquell llunyà 7 de maig del 1945, no podien fer-ho ja que havia deixat d’existir –segons l’esmentada fitxa- l’1 de gener del 1942. Ni alliberat ni evadit, Francisco Vidal tenia la categoria simple i rotunda de mort, una F de “fallecido”, igual com 4.815 republicans més dels 7.532 que van anar a parar a aquest camp en territori austríac. Espanyols que Franco va deixar a les mans de Hitler, espanyols a qui els governs de la democràcia han prestat una atenció descriptible. La carta que el comitè internacional de la Creu Roja va enviar a la meva tia el març del 1946 explica que la mort del seu marit es va produir en el subcamp de Gusen, però no hi ha més informació. Res de res sobre com va morir. Abans d’instal·lar la primera cambra de gas, hi havia altres modalitats d’assassinat: pallisses, ràfegues de metralleta, gossos llops, tub d’escapament, injecció de fenol al cor, congelació, la pedrera… Vidal tenia 29 anys, un fill, una dona i dues guerres a l’esquena quan es va convertir en un cadàver més.

L’escriptor i historiador Eduardo Pons Prades, que va lluitar en el bàndol republicà i més tard al costat dels aliats en la Segona Guerra Mundial, explica que el dia que el meu oncle va arribar al camp –al costat de gairebé 3000 republicans més procedents del stalag d’Estrasburg- els nazis van informar als deportats -en perfecte castellà- que no tenien dret a res i que havien de considerar un privilegi el fet de ser esclaus del Nou Ordre Europeu. Eren les dues de la matinada i, sota uns potents reflectors i a trenta graus sota zero, els van obligar a despullar-se al mig de la plaça central, els van ficar a les dutxes, els van rapar el cap i els van donar l’uniforme ratllat.

No surt a la foto. Ni hi sortirà mai. Ni Francisco Vidal Casanellas ni molts d’altres com ell. És una instantània que, malgrat l’engany poètic que conté, capta l’alegria que exhibeixen els actors. Alegria autentica i dolor autèntic, tot alhora. I, molt ràpidament, allò es va anar oblidant. L’historiador Robert H. Abzug, autor d’un llibre de referència sobre l’experiència de les tropes dels EUA en l’alliberament dels camps nazis, escriu que, una vegada a casa, els veterans que havien estat a Mauthausen i en d’altres inferns només van trobar incredulitat, disgust o silenci en la gent a qui van explicar el que van veure. Al final, es van refugiar en el seu propi silenci, fins que, passats molts anys, hi va haver una mica d’interès a saber la veritat.