08 mai 2015 Teatre incòmode
Sóc del parer que hi ha alguns artistes que practiquen certes formes de provocació perquè –per incompetència, per mandra o per ignorància- no encerten a fer les preguntes incòmodes que l’art ha de fer quan no vol ser purament ornamental o un respectable entreteniment oblidable. En les arts plàstiques això és d’una evidència notòria, i darrerament n’han parlat aquí Lluís Racionero i Sergio Vila-Sanjuán, a propòsit d’alguns silencis i determinats sectarismes estètics. En les arts escèniques també es dóna una confusió semblant, però el mal se subratlla menys, la qual cosa ens deixa sense escut davant d’algunes ocurrències pretensioses que –a vegades- són acollides amb un entusiasme que fa riure.
Però, afortunadament, Barcelona és una ciutat on un amant del teatre ara pot ser feliç. Per exemple, seria obligat no perdre’s una obra que és un exercici molt ben assolit de reflexió punyent sobre la naturalesa mateixa del teatre com a creació i la seva relació amb el mercat, el públic, la crítica i –ai, ai- el poder polític amb capacitat de donar subvencions i canongies. Hi surt tot i es toca amb una llibertat, una puteria, i una cruesa només compensada per l’elegància que hi posa la ironia. Us parlo de Coses nostres, un muntatge dirigit per l’actor Ramon Madaula –que s’estrena com a director- a partir de la versió teatral que ell mateix ha escrit d’una novel.la seva que va guanyar el premi Recull de l’any passat. Però doneu-vos pressa a anar a la petita Sala Atrium, perquè aquest diumenge és el darrer dia que l’obra de Madaula es podrà veure a la capital catalana.
Coses nostres, interpretada magníficament per Albert Pérez i Raimon Molins, és un diàleg –ple de sorpreses- entre un crític de teatre molt influent i un director teatral de fama i amb càrrec que depèn de l’erari. No us espanteu: el que els dos personatges es diuen no és d’interès gremial, no és teatre només per a farandulers, al contrari: el que passa en aquesta història ens provoca dotzenes de preguntes de tipus –diguem-ne- polític sobre la cultura com a producte i sobre els circuits de fabricació del prestigi en una societat on la por al risc i el perill de la mediocritat ballen al ritme de les subvencions, avui més escasses i més discutibles que fa una dècada. Rep tothom: creadors, polítics, periodistes, extraviats tots en endogàmies eternes. Madaula fa servir les xurriaques però després acarona: estima l’univers que crítica. I és valent furgant en alguns vicis.
Sóc partidari del teatre que posa la paraula justa sota la butaca de cada espectador, com una bomba que esclata en el moment precís. Del teatre que inquieta i que ens obliga a palpar-nos el cor i la cartera quan sortim de la funció. Per això us parlo d’aquest petit muntatge, que mereix tenir més ressò i més recorregut.