04 jun 2015 Una pregunta i un malentès

Hi ha qui tendeix a confondre els principis i els mètodes. No són el mateix. Unió té, des de la seva fundació l’any 1931, alguns principis que -com és sabut- van costar car als seus dirigents i militants, enfrontats amb coratge a tots els totalitarismes, el de les patrulles de la FAI i el dels franquistes que van guanyar la guerra civil. Un d’aquests principis -escàs en els anys trenta i quaranta del segle XX- era i és la fidelitat a la democràcia i el respecte escrupolós a la voluntat de la ciutadania, factor que va mantenir els democristians sempre al costat de la República, fins i tot quan les autoritats republicanes van oblidar-se de protegir-los del fanatisme criminal dels il·luminats. Manuel Carrasco i Formiguera va ser executat per Franco per demòcrata i catalanista i, abans, havia estat amenaçat, a Barcelona, per ser catòlic i moderat. La Unió d’aquella època era un partit que s’avançava al seu temps: volia superar el xoc de classes i la polarització doctrinal amb polítiques socials ambicioses, pactisme i una agenda reformista que molestava per igual reaccionaris i revolucionaris.

A partir de 1975 i la transició, Unió es va veure desbordada per un nou paisatge social i cultural on la democràcia cristiana no era, a les Espanyes, una categoria coneguda ni esperada per la gran majoria de ciutadans. L’acord amb CDC -des del 1979- va unir la sort de les històriques sigles a un partit més gran i al lideratge fort de Jordi Pujol. La coalició entre convergents i democristians va articular un espai central i centrista que oferia una formulació nova del nacionalisme català que trencava amb els discursos típics del catalanisme històric de dreta i d’esquerra, de la Lliga i d’aquella ERC de Macià i Companys. CDC va insuflar nova vida a una marca que tenia més prestigi que vigor i Unió va ajudar Pujol a assolir una homologació internacional imprescindible. Do ut des. Tot això va ser construït amb el ciment d’alguns mètodes que van donar vots, influència i poder institucional a CiU. El principal d’aquests mètodes va ser l’ambigüitat.

L’ambigüitat no ha estat un principi de CiU sinó un dels seus mètodes essencials per guanyar eleccions i conservar un espai polític. L’ambigüitat, en ella mateixa, no és ni bona ni dolenta. Depèn de les estratègies i de l’aprofitament de les oportunitats. El paper desenvolupat durant més de dues dècades per CiU Catalunya endins i Catalunya enfora necessitava aquesta ambigüitat i ningú no ho trobava estrany. L’any 1996, arran del pacte del Majestic entre Aznar i Pujol, el secret de l’ambigüitat de CiU va començar a perdre eficàcia i atractiu. Els votants de CiU van digerir de pitjor manera els acords amb els populars que amb els socialistes.

El canvi de paradigma que es produeix en la política catalana a partir del 2010 amb la sentència del TC sobre l’Estatut trastoca algunes constants que semblaven immutables. L’ambigüitat tàctica de CiU -erosionada a partir de la majoria absoluta del PP del 2000- se’n va en orris perquè anava lligada al gradualisme possibilista que considerava el poder no com un assumpte de sobirania sinó com un combat cíclic per arreplegar competències i recursos. Això deixa de funcionar quan la dreta espanyola -sense rèplica del PSOE- impulsa una recentralització que es pretén definitiva. Els poders de l’Estat no volen ser flexibles i, llavors, l’ambigüitat de CiU esdevé una eina rovellada.

Mas i CDC han apostat per passar del nacionalisme gradualista al sobiranisme independentista. Un viatge ràpid. La primera formulació oficial en aquest sentit va concretar-se al congrés que els convergents van celebrar a Reus el març del 2012. Aquell dia es va trencar un tabú i es va enterrar una part important del pujolisme. Mentre, el partit petit de la federació, Unió, va acceptar el concepte “dret a decidir” i va ajornar el debat sobre la secessió. A data d’avui, aquesta discussió ha arribat a la recta final. La pregunta a la militància sobre aquest assumpte que dimarts al vespre va aprovar la cúpula democristiana és tan recargolada que posa en evidència el terrible malentès de part dels dirigents del partit: pensaven que podrien eludir el conflicte associant l’aposta per un autonomisme liquidat a una ambigüitat intraduïble. En la mesura que res semblant a la tercera via ha fet aparició, el criteri de Duran i Espadaler no té res a veure amb la complexitat i només assenyala una impotència històrica.

Tot això respon a legítimes lògiques partidistes unides a un marc superat. Així les coses, parlar del futur de les relacions entre Unió i Convergència a la manera com ho hem fet durant anys és un error perquè -com sembla que ha intuït el president Mas- els comicis del 27-S van d’una altra cosa. La força del sobiranisme no rau exactament en les marques polítiques (totes provisionals) sinó en la claredat dels missatges i la credibilitat dels líders. Entre els que volen que el procés surti endavant hi ha persones de moltes sensibilitats, inclosos democristians que faran la seva digui el que digui el dirigent de torn, com també ho faran ecosocialistes i socialistes que no esperen el permís de ningú. Siguem realistes i adults: passi el que passi després del 27 de setembre, Unió i Convergència -i la resta de partits del país- hauran de reinventar-se.