08 jun 2015 Quan pactar costa

Com més es fragmenta un mapa polític més difícil és assegurar governs estables. Avui, a Catalunya i a Espanya, hi ha més partits que tenen representació als ajuntaments i als parlaments autonòmics i, per tant, l’art de la política exigeix més habilitat. El bipartidisme espanyol no s’ha reproduït a la societat catalana perquè aquí, des del 1977, sempre hi ha hagut més pluralitat. Fins i tot en els anys estàtics en què el poder estava repartit entre el PSC i CiU, el paper d’altres partits (ICV, ERC, PP) no era irrellevant. L’emergència de noves opcions i la crisi de les marques tradicionals imperen sobre el moment present i, de manera especial, sobre la política de pactes.

Si no es té una visió fonamentalista de la política, cal acceptar que no hi ha pactes contra natura. Hi ha pactes que semblen més coherents que d’altres, però la casuística il·lustra que tothom pot aliar-se amb tothom, en funció de les circumstàncies i la institució a governar. Dit això, i mentre les regles de joc siguin aquestes i no unes altres (com podria ser una segona volta a l’estil francès), la llista més votada és la que ha de moure peça en primer lloc, però no sempre està en disposició de trobar socis per governar.

Agradi o no, és perfectament legítim -a més de legal- que diverses formacions pactin contra la força que ha obtingut més vots i més regidors o diputats. Aquestes operacions surten bé quan hi ha alguna cosa més sòlida que la voluntat de fer fora el guanyador i quan els que tiren endavant el pacte el saben argumentar amb les mínimes fal·làcies. Per exemple, al món municipal, durant els anys noranta, es van generar governs d’esquerres que van funcionar amb cohesió sobre la base de projectes clars. En canvi, els dos tripartits que van governar la Generalitat van ser víctimes d’un plantejament purament tàctic i d’una permanent discòrdia interna.

Els pactes en molts ajuntaments catalans ara no són fàcils. A més dels factors locals, hi ha un element que pesa més -em sembla- que el procés sobiranista o l’eix clàssic dreta-esquerra. Parlo de l’eix nova política-vella política, que, en determinades poblacions, complica les coses a CiU, posa el PSC en situacions surrealistes i introdueix dubtes a ERC. Després del 13 de juny, s’haurà de mirar amb lupa què han fet la CUP i les sucursals de Podem allí on avui tenen una clau (o la clau) de la governabilitat. Per cert, a Ada Colau li costarà molt de justificar un eventual acord amb Jaume Collboni, candidat d’un dels partits de la casta, principal impulsor de la Barcelona que la nova alcaldessa critica tant.

Tothom pot pactar amb tothom, si se sap explicar. El que no s’escau és demonitzar un pacte que et va a la contra mentre tu fas el mateix en un altre lloc. Un mínim rigor és exigible fins i tot a Dolors Camats, a qui els déus -com és sabut- van regalar la raó eterna.