15 jun 2015 La Unió del president
Duran Lleida ha guanyat per la mínima la consulta a la militància d’Unió Democràtica sobre el projecte de la independència de Catalunya. A l’espera del vot per correu i tenint en compte el fort control de l’aparell, es pot afirmar que es tracta d’una victòria pírrica del sector oficialista i d’una victòria moral del sector sobiranista. Aquest exercici de democràcia interna ha solemnitzat que dins de l’històric partit conviuen avui dues sensibilitats molt allunyades, fet que potser exigirà la celebració d’un congrés extraordinari. Per molt que Espadaler negués ahir l’evidència, Unió s’ha partit en dos.
Seria una lectura superficial atribuir la fractura d’Unió al sobiranisme. El que ha dividit de debò la militància democristiana és el bloqueig de l’autogovern, la recentralització de l’Estat impulsada pels governs espanyols i la manca d’un escenari reformista -el que se n’ha dit tercera via- alternatiu al projecte de la independència. En la mesura que Unió ha estat el soci petit de CDC des del 1979 era impossible que no acusés una crisi que ha trencat una de les dues potes clàssiques dels catalanisme polític, la de l’intervencionisme en la política de Madrid a canvi de graduals avenços autonòmics. Mentre la CDC de Mas va assumir el postpujolisme com una època nova, la Unió de Duran ha intentat existir al marge del conflicte, assajant una posició que volia guanyar temps a l’espera d’un Cameron espanyol.
La consulta interna a Unió no ha estat només una forma de mesurar l’independentisme de les bases, també ha estat un plebiscit sobre el lideratge de Duran i un desafiament d’aquest a l’autoritat de Mas com a líder del bloc sobiranista moderat. El sí a la pregunta rebuscada implicava un no a la claredat del president. En aquest sentit, Duran no surt reforçat de la consulta mentre Mas no té altra opció que exercir la seva autoritat sense dilacions. Que tots els consellers democristians del Govern -inclosa la vicepresidenta querellada pel 9-N- s’hagin posat explícitament al costat de Duran és un fet rellevant, sobretot si es considera que la prioritat de la federació hauria de ser blindar la credibilitat del president. Només les formes elegants i contemporitzadores de Mas han evitat, fins avui, la crisi. Ni Pujol ni Maragall haurien tingut tanta paciència.
Mas no vol ser acusat de trencar CiU ni vol alimentar el victimisme fàcil del sector oficialista democristià. Però Mas no pot caminar ni un metre més amb una motxilla que se li clava a l’esquena com un punyal. Solució? El que ja forma part de la seva estratègia de cara al 27-S: donar a conèixer el seu programa així com la llista transversal del sí-sí, construïda sense els condicionants orgànics de CiU. En aquesta candidatura, al costat d’independents i figures de Convergència és segur que hi haurà polítics sobiranistes d’Unió, cridats a títol personal .