18 jun 2015 Quan necessites la casta

Les últimes eleccions municipals han portat a la responsabilitat de govern grups i persones que basen el seu discurs en la utilització de la paraula casta per definir el que ells consideren el problema principal de la vida pública. Si tenim en compte alguns èxits electorals –els canvis en les alcaldies de Barcelona i Madrid-, cal concloure que treure del bagul un concepte tan tronat com casta ha estat d’una gran eficàcia. Casta -que Pablo Iglesias ha convertit en eix de la seva retòrica- és un concepte tan vague i genèric que pot aplicar-se de la manera més arbitrària sense que passi res. Tot pot ser casta i res pot ser-ho. Vet aquí el gran secret d’aquest frame, per dir-ho a la manera dels estrategs electorals.

Mentre Podem i els seus associats han estat a l’oposició, el concepte de casta s’ha aplicat de manera indiscriminada contra tots els que tenien algun tipus de poder. Casta són els que dirigeixen els partits tradicionals, els sindicats, les patronals, els bancs, els mitjans de comunicació, etc… Iglesias va dibuixar un món de casta i anti-casta que li permet presentar-se com David contra Goliat. Parlar d’aquesta manera és fàcil, no cal filar gaire prim. El missatge és simple: doneu-nos els vots i farem fora la casta, nosaltres som “la gent normal”. Aquesta no és una idea d’esquerres ni de dretes, és atractiva per a qualsevol que vulgui transformar el seu emprenyament (per la crisi, per la corrupció, per les retallades, per tot plegat) en una acció efectiva contra “els de dalt”.

La gràcia de tot plegat és controlar la màquina de definir. Tu ets casta, jo no en sóc. Quins atributs ha de tenir la casta? Això no s’ha d’explicitar gaire, no fos cas que un hagués de considerar casta el company de facultat, aquell que ha convertit els tripijocs acadèmics en un modus vivendi confortable, ben protegit pels privilegis funcionarials i les opacitats corporatives més blindades. Qui posa i treu l’etiqueta de casta ja ha guanyat la meitat de la partida. I, a partir d’aquí, s’estableix un clima de denuncia i d’histèria que col·loca l’adversari sota sospita.

El mètode és més vell que la nit. Iglesias i els dirigents de Podem acaben adoptant l’anomenat sil·logisme de McCarthy, en referència al que feia el senador nord-americà obsessionat en perseguir comunistes durant la guerra freda. L’escriptor Arthur Miller explica molt bé com funcionava aquella bestiesa: atès que l’impulsor de la cacera de bruixes veia comunistes i espies per tot arreu, qualsevol que s’hi oposava havia d’estar forçosament a favor del comunisme i dels soviètics. La conseqüència d’aquell sil·logisme trampós –recorda Miller- va ser nefasta per als que combatien McCarthy, que es van veure obligats a defensar-se i a justificar-se constantment sense poder trencar els muntatges d’aquell fanàtic. Ara, si goses criticar Iglesias, els dirigents de Podem o els regidors escollits per alguna de les seves marques blanques, et qualifiquen immediatament de casta (o de servidor de la casta). És a dir, anem a la reducció més primària de la confrontació política: si no estàs amb mi, estàs contra meu.

El conte de la casta és d’una consistència descriptible però ha servit per aconseguir vots i arribar al poder institucional. Fins aquí, els creadors del relat poden penjar-se la medalla. Però la victòria democràtica comporta l’aterratge en una realitat poc esquemàtica: s’ha de gestionar des del primer minut i, per fer-ho, les paraules no basten: governar és passar del verb a l’acció. El polític –també el que vol inventar la sopa d’all- és un home o una dona d’acció. La complexitat d’una administració local exigeix posar els mots per darrera de les necessitats i, aleshores, es descobreix la gran farsa. Aquella casta que havia estat el gran objectiu de la batalla esdevé –per art de màgia i de la nit al dia- un còmplice necessari per entendre l’interior del poder i exercir-lo amb unes certes garanties. La faula s’acaba i comença la vida en prosa, plena de grisos, de matisos i d’interseccions. A Barcelona, la metàfora de tot això és el fitxatge de Jordi Martí com a nou gerent de l’Ajuntament. L’alcaldessa que ha guanyat els comicis fent bandera de la suposada nova política (“sí se puede”) fitxa per a la sala de màquines un home que encarna tots els vicis i totes les virtuts de la vella política. Martí, socialista de llarg recorregut, coneix tots els racons de la Casa Gran perquè va començar-hi de ben jove, de la mà de Ferran Mascarell, del qual n’és un fill polític preeminent. Per reblar el clau, Martí va dirigir el grup socialista durant l’anterior mandat i va exercir, per tant, com a cap de l’oposició, en nom d’una formació que BComú qualificava de casta durant la campanya. El més revelador de la mala consciència de Colau quan fitxa Martí és el pueril èmfasi que l’alcaldessa posa en el caràcter “tècnic” d’un càrrec que és d’evident confiança política, al marge dels mèrits innegables de l’escollit. En tot cas, les màscares cauen molt aviat: Colau –moguda per un pragmatisme digne de la política de sempre- busca entre la casta consistorial un col·laborador que li permeti estalviar-se molts problemes del dia a dia, sobretot quan disposes només d’onze regidors. Veurem què serà la casta quan BComú porti tres anys governant.