25 jun 2015 Seduir qui no vol ser seduït
L’odi visceral de determinats grups i entorns a Artur Mas és un dels fenòmens més rellevants dels temps que estem vivint a Catalunya. Aquest odi –com bé ha escrit Toni Aira- no prové només de l’esquerra radical o de la dreta espanyolista, a vegades s’hi afegeixen independentistes de tota la vida i, fins i tot, comentaristes oficialment moderats que saben que avui dóna punts davant de l’amo llançar dards enverinats a un polític que no s’hi pot tornar i que podria ser inhabilitat. L’espectacle miserable d’assetjament mediàtic a Mas anirà creixent fins el 27-S.
Atès el context d’odi contra Mas no em va estranyar que una frase pronunciada pel president en el seu discurs del passat dissabte a Molins de Rei –quan va proposar que les entitats sobiranistes es comprometin en una candidatura transversal- fos utilitzada com a munició fàcil contra la seva persona. Alguns –també certs sobiranistes de bona fe- van córrer a criticar Mas iradament per haver gosat dir això, transcric literalment: “El ‘sí se puede’ que vam escoltar fa uns dies a la plaça Sant Jaume, aquell ‘sí se puede’, té molt poc a veure amb l’autogovern de Catalunya, té molt poc a veure amb la sobirania i té molt poc a veure amb el referèndum sobre el futur polític del país. Té a veure amb altres coses, que no menystinc gens, ni una mica”.
Per a determinades veus, Mas es va equivocar perquè enfrontava la gent del sobiranisme amb la gent del “sí se puede”, en un moment en què els partidaris de la independència han d’intentar seduir tothom, sobretot la gent que està a l’esquerra (es veu que els ciutadans de centre i de dreta no voten o no són tan simpàtics o s’han de regalar tots a l’unionisme). Andreu Barnils va expressar amb contundència la seva visió: “Aquí tenim tot un moviment de seducció, fràgil i delicat, entre independentistes i Ada Colau que fa temps que dura. Però tot s’aguanta pels pèls, hem d’anar amb compte, i arriba vostè [Mas] i els insulta a la cara”. Però Mas no va insultar ningú dissabte en la seva al·locució, ni a les persones que criden ‘sí se puede’, ni a les que van xiular contra el seu nom durant la presa de possessió de la nova alcaldessa barcelonina, ni als dirigents polítics de moda que el qualifiquen de “lladre”, de “corrupte” i de “mafiós” quan fan un míting o van a la tele, com va passar durant la campanya de les municipals. Mas es va limitar a subratllar l’evidència i a assenyalar certes confusions, alhora que obria la seva proposta a gent tan diferent com els democristians, els ex-PSC i els ex-PSUC.
Alguns poden jugar a fer-se els ingenus o els ofesos, però la realitat que tenim al davant no es pot desfigurar capgirant frases. Hi ha una lluita clara per fixar el frame dominant de la campanya del 27-S, ho hem comentat aquí recentment. Davant del frame “independència sí o no” (que és el propi d’unes plebiscitàries sobre la sobirania de Catalunya) hi ha el frame “fer fora Mas”, impulsat per partits com ICV-EUiA, Podem i Procés Constituent, i assumit també, des de l’altra riba ideològica, per PP i C’s. Per tant, els grups i electors que volen uns comicis només per canviar el Govern de la Generalitat ja estan confrontats, d’entrada, amb Mas (i teòricament també amb ERC i la CUP), perquè la batalla primera es fa, justament, per determinar el caràcter real del 27-S.
Tenen raó el que diuen que entre militants i votants d’ICV-EUiA i Procés Constituent hi ha independentistes, com n’hi ha entre els regidors i votants d’Ada Colau. No sabem quants, però existeixen. Ara, això no entra en contradicció amb la frase de Mas, per dos motius. Primer: en cap cas, aquests independentistes d’ICV-EUiA, de la monja Forcades i de Colau votarien res que tingués a veure amb Mas, és més lògic que –per ideologia- facin confiança a opcions com ERC i la CUP. Segon: Podem (contra el que pensa algun ideòleg extraviat i contra casos excepcionals com Badalona) té poca permeabilitat a l’independentisme; és un partit que defensa sense manies una Catalunya dins d’Espanya i que, a més, combat les tesis sobiranistes i, especialment, la figura de Mas, amb els tòpics més tronats (com el professor Cotarelo ha denunciat).
De totes maneres, la falsa polèmica sobre la frase de Mas posa de relleu el paternalisme condescendent, ingenu i doctrinari que s’amaga darrere d’expressions del tipus “hem de seduir els que voten Podem”. Quan el sobiranisme resumeix la seva necessitat de més suports a partir d’aquest esquema és notori que hi ha una anàlisi deficient. Si tu et sents més atret per Podem que per ERC o la CUP, és que tens unes lleialtats nacionals molt clares i no tens ganes que ningú te les qüestioni. Si estimes la retòrica anti-casta, no ets pas un indecís a l’espera que els àngels de la bona nova sobiranista t’expliquin, per exemple, que les rodalies de Renfe són una merda a causa de la manca d’inversions de Madrid, perquè tu confies que el camarada Iglesias ho arreglarà tot sense que hagis de canviar de bandera. La pel·lícula no va de convertir ànimes, com sembla si escoltes alguns estrategues.
Seduir qui no vol ser seduït és una pèrdua de temps i d’energies. El sobiranisme ha d’arribar encara a molts catalans, però no ha de seduir els que ja han comprat una altra il·lusió. Vet aquí el repte urgent del qual no parla quasi ningú.