29 jun 2015 Als ulls del finlandès
Fa dies que dic que, als ulls d’un observador finlandès sense prejudicis, el sobiranisme sembla que estigui buscant la derrota el 27-S en comptes de la victòria, mentre altres actors polítics van a per totes. De les responsabilitats d’aquesta situació n’hem parlat en articles anteriors i avui no ho farem. Afegeixo –perquè és cert i també per treure dramatisme- que en política les coses poden canviar en molt poc temps, encara hi ha partit, que diuen els cronistes de futbol. Som a tres mesos dels comicis i –s’estigui a favor o en contra de la independència- cal seguir el consell de López Burniol: “embridar els sentiments, amansar la llengua i refredar els ànims”.
“Què et sembla què passarà?”, em demanen amics i coneguts enmig d’una xafogor que fa molt difícil l’art del pronòstic. Siguem prudents: no ho sé. El finlandès, que s’ho mira tot d’una manera virginal, diu: “no descartin una mena d’empat entre opcions sobiranistes i opcions que no ho són, tinguin en compte un panorama en el qual ningú no guanyés amb claredat i s’hagués de gestionar la feblesa de tothom”. Encara hi ha partit, dèiem. Però alerta amb els símils esportius. Michael Ignatieff, el professor canadenc que va intentar governar el seu país i no se’n va sortir, escriu a Fuego y cenizas una cosa que –salvant totes les distàncies que calgui- em sembla molt aclaridora per als catalans d’avui: “El problema és que qualifiquem la política de joc, però no ho és de debò. No hi ha àrbitres, i els equips reescriuen les regles sobre la marxa. No pots reclamar falta o fora de joc en la política. Gairebé tot val. En l’esport es juga amb unes regles. En la política es juga i el guanyador reescriu les regles amb posterioritat”. Els poders de l’Estat i els partits contraris a la secessió –començant per Podem-ICV- ho tenen claríssim. Ara, de les lliçons d’Ignatieff també se’n pot extreure que res no està escrit, perquè la política és “una trobada suprema entre l’habilitat i el poder de la voluntat, i les forces de la fortuna i l’atzar”. Sense saber-ho, els sobiranistes optimistes sintetitzen aquest factor amb una frase molt repetida: “En el darrer moment, l’Estat espanyol no ens fallarà i ens ajudarà sense voler-ho”.
El sobiranisme tenia tanta por de caure en les limitacions del catalanisme polític clàssic que ha oblidat que la gran força dels contraris a la independència és, justament, la pulsió identitària, la mida de la bandera, que diria el socialista Sánchez. Identitaris també són C’s i Podem, ensenyi o no Iglesias els colors republicans. El sobiranisme ha escrit dotzenes de llibres que apel·len amb xifres a la vida quotidiana i material del ciutadà i, feliç, ha regalat el discurs dels afectes i les emocions al rival. Error? “El vot –afirma Ignatieff- és una expressió de lleialtat simbòlica més que una expressió fonamental dels interessos”.