01 jul 2015 Estem disposats a pagar per saber què passa?

Ningú no discuteix que vivim afectats per tres fenòmens que representen un canvi de paradigma de conseqüències incalculables a dia d’avui: la transformació de tots els receptors de comunicació en potencials emissors, el declivi de la difusió tradicional de notícies mitjançant el paper i la televisió generalista contemplada des de casa, i l’accés fàcil i aparentment de franc a quantitats d’informació mai no imaginades des de dispositius de tota mena. La combinació d’aquestes tres realitats ens condueixen a un món nou que veurà dislocades categories que semblaven eternes. El canvi afecta –i molt- l’educació, la família, la religió, l’empresa en general i, sobretot, la política tal i com es construeix a partir de les revolucions atlàntiques a finals del segle XVIII. De fet, nosaltres ja experimentem mutacions diverses que tenen a veure amb aquest quadre, tot i que no sempre les identifiquem de manera adequada; sovint, no sabem com llegir els canvis més agressius que ens obliguen a revisar costums i concepcions a una velocitat veritablement inusitada.

Per ajudar-nos a moure’ns en aquesta nova societat hipercomunicada que ens desconcerta tant com ens fascina, el periodista i professor de periodisme Albert Sáez i Casas ha escrit un llibre que va més enllà del que fóra una obra especialitzada en el camp de la sociologia de la comunicació. El periodisme després de Twitter. Notes per a repensar l’ofici (Edicions 3i4) va obtenir el premi Joan Fuster d’assaig corresponent al 2014 i mereix arribar a un públic ampli, més enllà dels professionals dels mitjans, els assessors de comunicació, els directius d’empreses culturals o els acadèmics i estudiants del ram. L’obra està escrita amb voluntat de contribuir al debat cultural i social des d’un estil que combina erudició, eficàcia divulgativa i vocació polèmica. Com correspon a un assaig multidisciplinari que no vol tancar cap discussió, l’autor hi aboca idees que –sustentades en un coneixement profund de la qüestió- exploren amb audàcia una sèrie de fets que, ara com ara, trenquen els esquemes que ens havien servit per convertir-nos en ciutadans adults i més o menys autònoms. Per als nascuts al segle XX –és el cas de Sáez i de qui firma aquest paper- l’acumulació de ruptures tecnològiques, econòmiques i culturals que ens envolten constitueix un desafiament d’un abast poc comparable amb els avenços que es van trobar els nostres pares i avis.

La tesi principal que Sáez exposa en el seu llibre és la defensa del periodisme com una activitat insubstituïble de tipus intel·lectual que serveix la ciutadania responsable per poder comprendre el món del dia a dia amb una garantia de fiabilitat i de rigor. Comprendre per poder decidir, és clar. El director adjunt de El Periódico i professor de la Universitat Ramon Llull fa servir la seva llarga experiència professional i tot el seu bagatge universitari –és doctor en Ciències de la Comunicació- per demostrar que el periodisme és una mediació basada en la interpretació documentada de la realitat que pretén subministrar al públic les claus dels esdeveniments que afecten la vida col·lectiva. El periodisme no és acumular i difondre dades o un sistema d’alarmes sobre novetats diverses. És tota una altra cosa. Hi ha molta informació al nostre voltant, però no tota és periodisme, i aquesta confusió pot generar incomptables malentesos. Sáez posa el dit a la nafra.

D’aquesta constatació se’n deriva un debat d’una actualitat que crema i que resumiré amb una pregunta: pot existir un bon periodisme sense que nosaltres –ciutadans- paguem bons periodistes per tenir-lo? Les noves tecnologies i la crisi dels models de negoci tradicionals de la premsa més un cert populisme comunicatiu (basat en el miratge de la participació) han generat el mite d’una societat que podria jubilar, tal vegada, els periodistes. Jubilar-los de manera expeditiva, com es demana –des de determinats discursos i plataformes- que es jubilin tots els polítics. La temptació de començar de zero, la temptació de la puresa radical i la temptació d’eliminar mediadors entre els esdeveniments i el públic, com si explicar (bé i a fons) una noticia fos com fer una piulada a Twitter. La digitalització com a excusa per convertir la meva tia en periodista. No debades els periodistes han estat tocats per un descrèdit similar al que envolta els nostres representants democràtics.

Però el periodisme –més enllà de certes desfiguracions i certes pràctiques perverses- té i tindrà el seu lloc, si sap adaptar-se i tornar a la seva missió fundacional. “El pas de la caça a la ramaderia –escriu Sáez- ens il·lustra el trànsit del periodisme industrial al periodisme digital. La funció social és la mateixa: garantir el dret a la informació dels ciutadans. La relació amb el públic ha canviat perquè les innovacions tecnològiques han permès d’assolir alguns dels objectius que el periodisme no va poder completar mentre es va organitzar a través dels mitjans de comunicació de masses. La conseqüència de tot plegat és que el periodisme ha deixat de ser negoci a les empreses informatives tradicionals. El nou paradigma demana un nou model de negoci –o d’activitat econòmica, si la paraula ens fa mal als ulls- i, per tant, una reconversió/reforma/renovació/reinvenció tant de les institucions periodístiques com dels perfils professionals –dels rols- que hi participen”.

La diagnosi de Sáez és severa però no catastrofista: no tornarem al món dels diaris de paper que es compraven als quioscos i vivien de la publicitat i la venda. A més, les empreses de comunicació han comés errors greus, com prescindir frívolament de l’experiència per abaixar costos, amb la qual cosa han devaluat i capgirat els continguts fins a límits insostenibles i lamentables. Tampoc tornarem a aquell món dur i vertical en què uns pocs mitjans tenien el monopoli –o gairebé- de la influència en una societat determinada. No tornarem al passat però hi ha aspectes nuclears del periodisme que representen la via al futur. Cal tornar als valors que fonamenten l’activitat periodística des del punt de vista intel·lectual i comercial: la credibilitat i la qualitat de la narració i l’anàlisi dels fets, per damunt de tot. Per a l’autor de El periodisme després de Twitter, la recepta és clara: “És el moment de recuperar l’essència del periodisme per preservar-ne el sentit: professionals preparats per a verificar i interpretar la realitat, voluntat de servei i de conversa amb el públic, tria dels fets segons l’interès dels usuaris i narració sense dilació i utilitzant tots els recursos expressius de les eines digitals per generar comunitat de sentit”. Comunitat de sentit? Ho heu llegit bé. És una proposta congruent, si recordem dues coses molt antigues: a) interpretar és donar sentit a dades i fets; b) un mitjà de comunicació és un espai que vincula persones mitjançant un sistema sofisticat de referències, enfocaments i accents sobre la realitat. Deia algú que costa més canviar de diari que de religió, encara que avui llegim els diaris d’una manera molt menys sagrada que fa cinquanta anys.

El periodisme com a realitat històrica és el fill més díscol i brillant de la Il·lustració i de la revolució industrial, però ha de tornar a legitimar-se en plena postmodernitat, això és l’edat del caos, la fragmentació, la globalització i el low cost. Paradoxalment, quan la vida s’ha fet més complexa i tot és més obscur és quan hi ha qui coqueteja amb la possibilitat de prescindir d’una mediació que –si és fidel al seu objectiu- vol donar compte de les novetats i cercar els seus perquès amb un mètode que intenta aproximar-se a la veritat fàctica. Potser, com adverteix Albert Sáez, la construcció lliure i enraonada de la ciutat democràtica exigirà al periodisme que faci altres serveis a més dels que feia en el món d’ahir. Potser el periodisme pot ampliar la seva missió d’acord amb el desig d’una societat que –des del malestar- exigeix més transparència, més obertura, més diàleg, més flexibilitat i més proximitat. És una aventura apassionant que ja no comença cada dia sinó que comença cada minut.