17 jul 2015 Anònims com Gröning

Aquesta sentència ens parla d’un temps molt antic i molt proper alhora: quatre anys de presó per a Oskar Gröning, conegut com el comptable d’Auschwitz, per complicitat amb l’assassinat de 300.000 jueus. És gairebé segur que l’antic membre de les Waffen-SS no ingressarà a la presó, els seus 94 anys i el seu estat de salut el protegeixen. Gröning era un anònim que, com tants d’altres, va estar al servei del sistema creat per Adolf Hitler. Estem davant d’un zero a l’esquerra que formava part de la burocràcia dels camps d’extermini. La justícia alemanya ha decidit que aquest personatge menor pagui el que d’altres mai no pagaran. La falta de proves directes per incriminar els qui eren allà va deixar aquest infern sota la catifa. El passat europeu és també això, cal saber-ho. A Espanya, on hi ha una fundació dedicada a la figura de Franco i on el grup neonazi de l’assassí de Guillem Agulló és absolt pel Suprem, abordar aquestes qüestions és com intentar clavar un clau amb un coixí.

Simon Wiesenthal, que va sobreviure a diversos camps i es va convertir en el caçador de nazis més famós, va escriure un llibre imprescindible, Los límites del perdón, a partir de la seva experiència davant dels seus botxins. És revelador el que explica de la immediata postguerra: “El que al principi ningú no podia creure’s, principalment perquè la ment humana és incapaç de comprendre-ho en tota la seva enormitat, ho van anar demostrant les proves. A poc a poc van veure que els nazis havien comès crims massa terribles com per ser certs. Però en poc temps els sacerdots, els filantrops i els filòsofs van instar el món que perdonés els nazis. A la majoria d’aquests altruistes ni tan sols no els van fer una estrebada d’orelles i, tot i això, demanaven compassió per als assassins de milions d’innocents. De fet, els sacerdots van dir que els criminals haurien de presentar-se davant del Jutge Suprem i que, per tant, podíem eximir-los dels judicis terrenals, una cosa que  convenia summament als nazis. Com no creien en Déu, no temien el Jutge Suprem. Només temien la justícia terrenal”. El cinisme devastador que descriu Wiesenthal és coetani de la resposta terrible que van trobar moltíssims supervivents dels camps en tornar a les seves llars: la moral del veí tendia a ser la del rebuig, la incredulitat i la incomoditat. El silenci no va ser res més que un escut. Després de l’alliberament, aquelles històries de forns crematoris destorbaven.

Gröning no existeix, no és ni una metàfora per aquietar consciències. És un eco d’alguna cosa que va poder ser i no fou, el reflex d’una ombra en el fons d’un pou, al qual no hi ha collons d’abocar-se. Gröning és el titella dolent d’un teatre anacrònic, la boia absurda al mig d’un oceà d’injustícia que ens empassem i vomitem sense ni notar-ho.