23 jul 2015 La senyora Pérez i el 27-S
Fa molts mesos que no us parlo de la senyora Pérez. Ha estat un error imperdonable no haver-la fet sortir en aquestes pàgines durant els darrers temps. Us en recordeu de la senyora Pérez? Era una votant de CiU poc ideològica, que sempre donava la mateixa raó de la seva elecció: “perquè defensen el que és nostre, a casa i a Madrid”. El novembre del 2012, vaig escriure això sobre ella: “Entre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, les explicacions sobre l’espoli fiscal (que li fa el seu fill mitjà), els comentaris ofensius que rep d’alguns parents extremenys durant les vacances d’estiu i el soroll infame de la caverna madrilenya, aquesta bona dona s’ha convertit en independentista com qui es menja una poma, amb naturalitat”.
La confessió de Pujol de fa un any va deixar la senyora Pérez garratibada, el disgust va ser enorme, però la barreja de ràbia i desconcert no la va deprimir ni la va aturar. Amb alegria, va anar a la manifestació de la V del darrer Onze de Setembre, al costat de familiars i amics, perquè –com diu ella- “la majoria dels que volem una altra cosa no tenim herències amagades ni ens avergonyim de res”. Més cap aquí, el trencament de la federació CiU no li ha tret ni un minut de son, perquè no és militant ni d’uns ni d’altres, i només vol que les coses vagin millor, sense sentir-se una espanyola de tercera. A vegades, per atacar-la, li diuen “xarnega agraïda”, com si això li pogués fer mal, com si ella no tingués dret a revoltar-se sense deixar d’estimar profundament la terra on va néixer.
La senyora Pérez votarà la llista unitària encapçalada per Raül Romeva. Ho té molt clar. Mai no va entendre del tot les pugnes i desconfiances entre Mas i Junqueras, no té cap interès en les petites misèries dels partits. Ella no es considera independentista (de la manera que sí ho és un dels seus fills), simplement vol que Catalunya faci la seva sense passar per Madrid, perquè està cansada d’esperar gestos de suposada generositat i d’haver-se de justificar diàriament. La conversió a l’estelada de la senyora Pérez és el resultat d’un Estat que ha anat expulsant una part dels seus ciutadans. No és fruit de cap conspiració ni de cap pla secret ideat per Pujol des dels anys cinquanta. La rigidesa dels poders de l’Estat, les inèrcies d’una cultura política catalanofòbica i el menyspreu de certes elits han alimentat allò que el president Montilla va qualificar encertadament de “desafecció”. Ara, la desafecció és desconnexió.
Assalariada de les que es lleva ben d’hora, integrant d’una classe mitjana empobrida per la crisi i poc amiga de discursos radicals, la senyora Pérez forma part (sense saber-ho) d’una revolució tranquil·la i democràtica que, afortunadament, té poc a veure amb les fantasies dels revolucionaris de saló, inclosos els que volen ser grecs a estones. Ho tinc escrit des de fa temps: el procés sobiranista és també l’expressió d’una lluita de classes postmoderna, que no té res a veure amb les barricades d’antany sinó amb la necessitat de repartir el poder d’una forma més justa i equitativa, així com amb la voluntat de tenir una democràcia de més qualitat. Per això les classes mitjanes mobilitzades per la independència se senten cada dia més lluny dels interessos d’unes determinades elits que tenen com a prioritat mantenir el quadre com està, ja sigui invocant la sagrada unitat de mercat o l’expulsió automàtica de Catalunya de la UE. El compromís de CDC i de Mas amb la desconnexió és el factor que descol·loca els despatxos de Madrid i allò que menys saben descodificar els catequistes de l’Íbex35, perquè fan una anàlisi del conflicte tan antiga i pobra com el dels dirigents de Podem. Uns i altres són presoners d’unes plantilles errònies –les tesis de Solé Tura sobre el nacionalisme- que els fan dir veritables bestieses, a vegades amanides amb analogies impossibles amb el cas basc.
Els gurus de la dreta unionista i de l’esquerra sucursalista encara no poden explicar-se la transversalitat que avui encarnen Romeva, Mas, Junqueras i antics dirigents del PSC, d’Unió i del PSUC. La llista unitària els sembla impossible. La senyora Pérez, en canvi, sense necessitat de fer densos seminaris sobre història del catalanisme, ha comprès que la candidatura Junts pel Sí és l’expressió més eficaç d’una part central i activa de la nació que gira al voltant de les prioritats d’unes classes populars que no són res més que les classes mitjanes castigades per un centralisme tan idiota que, per exemple, prohibeix el decret contra la pobresa energètica. La revolta nacional té motius socials de la mateixa manera que les causes materials informen el nou sobiranisme, sense que això impliqui que els moderats han deixat de ser-ho. Quan Duran fa crides als antics votants de CiU, com si la centralitat no s’hagués desplaçat gens ni mica, posa en evidència que desconeix que una part de l’èxit del nou sobiranisme és precisament la conversió molt ràpida de totes les senyores i senyors Pérez.
La senyora Pérez és clau per la victòria del sobiranisme. Ella és també la Catalunya real. Les amenaces ministerials i els discursos de la por pretenen que el 27-S ella es quedi a casa. Però la majoria dels moderats que votaven CiU –i una part dels que votaven PSC- fa dies que s’han alliberat mentalment.