30 jul 2015 Elogi dels conversos
Si som on som és perquè els conversos es compten per milers. Conversos a l’independentisme, vull dir. Persones que fa cinc o tres anys pensaven que la idea d’una Catalunya independent era una ocurrència de radicals i que ara mateix tenen clar que el 27-S votaran una de les dues llistes que propugnen la creació d’un Estat català tan sobirà com avui pugui ser-ho Espanya, Dinamarca o Àustria. Si el mèrit dels independentistes de sempre ha estat normalitzar un discurs, el mèrit dels neoindependentistes és fer créixer una nova majoria social que ha musculat un projecte que altrament seria marginal. Sense els uns no haurien arribat als altres. En aquest sentit, em costa d’entendre que la direcció d’ERC no reclami com a gran èxit la conversió a l’independentisme d’Artur Mas, com sí ho fa -en canvi- quan es tracta d’antics dirigents del PSC. Els republicans, des del 1989, han tingut la tenacitat d’explicar una alternativa que la recentralització impulsada pels governs espanyols ha fet plausible.
Però el terme convers pot tenir connotacions negatives en el llenguatge ordinari. El pes de la tradició ens marca. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un convers és algú “que s’ha convertit a una altra religió, especialment del judaisme o l’islam al cristianisme”. Recordeu que els jueus conversos eren sospitosos de continuar amb la seva antiga fe de manera clandestina. Aquesta visió tèrbola del convers ha traspassat el llenguatge polític; qui canvia de posició ha d’assumir que els altres el puguin titllar d’oportunista, impostor o traïdor. Fa poc, el cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell, qualificava en un tuit la candidatura Junts pel Sí de “llista dels conversos”. I afegia que “Mas va caure del cavall i és indepe, Romeva ha vist la llum, Junqueras…”. És cert que Mas i Romeva abans no eren partidaris de la independència. El candidat de Pablo Iglesias a Catalunya subratlla aquest fet perquè deu pensar que això pot treure vots a la llista unitària, la qual cosa demostra que no entén ni la lògica ni la base del nou sobiranisme: moltíssima de la gent que votarà Junts pel Sí són tan conversos a l’independentisme com ho són el president Mas, Raül Romeva, Germà Bel o Toni Comín, i aquesta circumstància facilita una altíssima identificació entre votants i candidats. És un avantatge.
La conversió d’aquests quatre polítics d’ideologia ben diferent s’ha produït en molt poc temps, exactament igual com la de la majoria de ciutadans que ahir eren autonomistes i ara volen un nou Estat que no els vagi en contra. Que Junts pel Sí sigui també una llista de conversos és un dels seus principals atractius. El protagonisme del nou sobiranisme rau també en el fet de ser el projecte que avui han abraçat moltíssims dels considerats “moderats”, classes mitjanes que han dit “prou”. Per cert, i tornant a Rabell, és comprensible que algú que va anar a les llistes d’un partit tan peculiar com el PORE vegi conversos a tot arreu. A vegades, els vigilants de l’ortodòxia no saben que estan a un pas de ser marcians.
Una de les coses que menys entenen els que manen a Madrid és aquesta conversió sobtada de tanta gent a favor de la independència. No recorden -per exemple- que entre 1973 i 1977 les conversions de franquistes a demòcrates van ser espectaculars i imprescindibles per garantir l’èxit de la transició. Però la Catalunya que voldrien no els deixa veure la que existeix. Primer es pensaven que tot era una foguerada, després deien que es tractava d’un joc tàctic de Mas per salvar-se i, finalment, comencen a adonar-se que les coses van de veres. En cap pronòstic dels que llegien els empleats de l’Estat espanyol sortia que un sector central de la societat catalana faria seva una idea que no encaixava amb els tòpics d’un país al·lèrgic a qualsevol situació excepcional. Però la crisi econòmica i l’actitud hostil dels governs del PP més la sentència del TC sobre l’Estatut van transformar la mentalitat de milers de dones i homes fins a portar-los a una conclusió clara: “Hem de marxar”.
Fa pocs dies, em van convidar a un sopar agradabilíssim, en un lloc de gran bellesa, amb un grup on predominaven empresaris petits i mitjans i professionals d’alt nivell. D’edats diverses, entre els 40 i els 60 llargs. Es tractava d’una bona mostra dels conversos a l’independentisme que, malgrat els dubtes lògics que els planteja la desconnexió, van dir i repetir: “No ens farem enrere”. Un va notar que integraven -potser sense saber-ho- “una revolució dels que paguem impostos” i un altre va fer una confessió: “Jo creia en una Catalunya dins d’Espanya però m’he sentit tan menyspreat que ja m’han perdut”. Aquests conversos demanen, sobretot a Mas, Junqueras i Romeva, que durant la campanya transmetin confiança i contestin les preguntes que més neguitegen sobre pensions, impostos, serveis bàsics, ordre públic, possibles boicots a empreses catalanes i passos a seguir després dels comicis. La majoria dels presents al sopar han de pagar moltes nòmines a final de cada mes i saben que l’equilibri entre el risc, la il·lusió i la seguretat serà una de les claus d’un bon resultat del sobiranisme el 27-S. “Hem de guanyar perquè si perdem -van dir somrient alguns dels presents a tall de comiat- ens esclafaran”.