01 set 2015 Una qüestió de respecte

Aquest setembre se celebren a Catalunya unes eleccions importants. Són comicis al Parlament però són també una altra cosa: un referèndum per la porta del darrere sobre l’exercici de la sobirania del poble català, no reconegut com a tal per la Constitució espanyola del 1978. Ara no repetirem, pas per pas, com hem arribat a aquest punt, el lector de Serra d’Or ho sap perfectament. Només farem esment d’una característica d’aquest procés polític i social: des de l’any 2010, tot ha passat molt ràpidament. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006 va modificar la mentalitat d’una part central de la ciutadania. Davant la fallida de la via autonòmica, la idea de la independència va ser abraçada per moltes persones que mai no l’havien considerada seriosament.

El que avui està en joc a Catalunya és un assumpte de poder, per dir-ho com la ciència política. És un assumpte universal i contemporani: repartir millor el poder, de manera més horitzontal i oberta, més democràtica i equitativa. La recentralització de l’Estat espanyol, amb les seves polítiques neocentralistes, és un intent desesperat de concentrar el poder en una època en què les sobiranies clàssiques han deixat de tenir sentit. El moviment sobiranista català és una exigència democràtica de repartiment més just del poder i, en aquest sentit, connecta amb d’altres moviments mundials que pretenen retornar a les persones la condició de ciutadans lliures i responsables davant d’estructures arbitràries, autoritàries i allunyades dels interessos generals.

Però això no ho explica tot. La causa d’una nova Catalunya, la causa d’un país nou, la causa d’una nació que vol tenir Estat és també una qüestió més enllà i més ençà del poder. Potser això sona paradoxal. M’explicaré. Si s’accepta, com a premissa, que la relació entre la societat catalana i els poders de l’Estat espanyol està marcada per diversos greuges estructurals, cal concloure que la vida quotidiana dels catalans es veu afectada –limitada- en diversos camps per la mà gens innocent de Madrid. La manca premeditada de diners i de competències ha creat una realitat hostil en què la condició de ciutadà català representa haver de viure en el conflicte constant. El Govern espanyol actua sense miraments contra l’autonomia, en tenim molts exemples, des de l’obsessió de carregar-se la immersió lingüística fins a prohibir el decret d’emergència energètica per a les llars més necessitades, passant per la manca de suport a les petites i mitjanes empreses, el retard en els pagaments a les farmàcies, l’escàndol de la desatenció de la xarxa de rodalies de Renfe o el bloqueig a l’imprescindible corredor mediterrani de mercaderies. Espanya és un Estat contra Catalunya, vet aquí el problema.

Naturalment, una opció fóra intentar fer veure que els greuges i el conflicte permanent no existeixen. Hi ha partits i dirigents polítics –també mitjans de comunicació- que juguen a amagar i a relativitzar aquesta realitat tan dura. Però els fets són tossuts i tenen una força especial, la de poder canviar mentalitats. Gent que durant dècades va confiar en el sistema autonòmic ha comprovat que l’edifici no s’aguanta i que les explicacions dels polítics de Madrid són excuses de mal pagador pronunciades amb menyspreu mecànic. Un cop ens hem adonat d’aquests greuges i del seu caràcter estructural ja no hi ha marxa enrere. Aquesta és la clau del volta del procés. Per què? Perquè, aleshores, ja no parlem d’una qüestió de poder sinó d’una qüestió de respecte a nosaltres mateixos. Pots respectar-te si t’has adonat que la teva vida diària és menys lliure i menys digna a causa d’un pla aplicat sistemàticament per l’Estat que pagues amb els teus impostos? La pregunta política fonamental és aquesta. És una pregunta que avui ja s’han fet moltes persones en aquest país.

La base de la revolta pacífica dels catalans és la recuperació del respecte com a centre de gravetat de la vida pública. El respecte que ens devem a nosaltres mateixos, als nostres ancestres i, sobretot, als nostres fills. Podem deixar el país tal i com l’hem trobat? Si ens respectem, el compromís és ineludible. Sense solemnitats, sense subratllats èpics, sense grandiloqüències, sense dramatismes, però ens hem de comprometre, així ho ha entès moltíssima gent amb idees i procedències molt diverses. La redescoberta del respecte explica l’amplitud, l’energia i la constància del moviment sobiranista, i també explica el seu caràcter transversal i intergeneracional. Els catalans d’avui – relacionats des del tòpic amb l’arquetipus del mesell que aparca el respecte a canvi del confort- hem decidit desmentir els prejudicis amb mobilitzacions a gran escala, amb demostracions inèdites de voluntat democràtica com va ser el 9-N. Els catalans d’avui ens respectem i per aquest motiu no tenim por de les represàlies d’un Estat acostumat a amenaçar. Més enllà de la indignació i més enllà de la memòria col·lectiva, el motor veritable del gran canvi català ha estat assumir el respecte vers nosaltres mateixos. Aquest capital moral també està en joc el dia 27 de setembre, i s’haurà de gestionar amb delicadesa després dels comicis, passi el que passi.

No sé què diran les urnes, no sé si ens en sortirem, no sé si hem fet les coses prou bé i si hem deixat massa detalls a l’atzar, no sé si podrem conjurar les febleses que ens frenen i les dèries que ens distreuen, però avui som un poble més adult que fa una dècada, perquè hem començat a respectar-nos com fan les nacions que, sense demanar perdó, volen tenir un lloc al món. Perquè, si et respectes, et poden negar la llibertat però el poder essencial i més fort ja el tens tu. Per sempre.