18 set 2015 Corbyn i Judt
Em demano què diria Tony Judt de l’elecció de Jeremy Corbyn com a nou líder del Partit Laborista. L’historiador anglès -que va morir fa cinc anys- feia una defensa oberta i molt intel·ligent de les conquestes de la socialdemocràcia sense renunciar als valors del liberalisme com a corrent alliberador -indispensable- dels individus i els pobles. Tothom especula sobre el significat i el recorregut del lideratge d’aquest diputat rebel al capdavant del laborisme, i jo trobo a faltar la veu afinada d’aquell jueu que combinava com pocs el pragmatisme britànic, el compromís europeu (amb un peu a l’Est) i una perspectiva crítica ampliada des de Nova York. De moment, constato la gran pressa d’alguns per comparar-se amb Corbyn.
Viratge a l’esquerra, diuen les cròniques. El primer i fresc Tony Blair va ser un viratge al centre, beneït per l’acadèmic Anthony Giddens. Després, quan el venedor de l’anomenada tercera via va perdre la màgia, es va parlar de viratge a la dreta. Sense la guerra d’Iraq es parlaria de Blair amb més justícia. La llei del pèndol ideològic és molt vella. Judt va escriure això pocs mesos abans de traspassar: “L’esquerra ha fracassat a l’hora de respondre eficaçment a la crisi financera del 2008, i, de manera més general, a l’allunyament de l’Estat i l’apropament als mercats en les tres dècades passades. Sense cap història per explicar, els socialdemòcrates i els seus companys liberals i demòcrates han estat a la defensiva durant una generació en què s’han excusat per les pròpies polítiques i han estat tímids a l’hora de criticar les dels seus oponents”.
Una història per explicar, vet-ho aquí. La política democràtica és resoldre problemes i transformar la realitat en benefici de les persones, però si no tens una història no faràs res. Judt -que era l’antítesi dels postmoderns- assumia que un polític sense narrativa potent no és ningú. Quina història explicarà Corbyn? Després de dècades de fer d’oposició al bloc oficial del seu partit, ara ha de canviar de xip. Corbyn desprèn autenticitat i franciscanisme, no sembla presoner dels codis mediàtics, està convençut que nacionalitzar certs serveis és indispensable i ha mostrat la seva simpatia per Evo Morales, Hugo Chávez i Hamàs. Això és el passat o és el futur? Què respondria Judt?
Un altre anglès, Bernard Crick, va advertir-nos -fa anys- dels perills del que va denominar “política estudiantil” i que va identificar amb la política testimonial, poc acostumada a sortir dels grans principis. És un risc no exclusiu del laborisme. El mateix Crick va observar una cosa que ara cal tenir en compte: “El moviment laborista britànic sempre ha estat una coalició molt àmplia, tant d’interessos com d’ideals, units per un sentiment comú d’injustícia”. I afegia que mai ha estat “un partit de doctrina única”.