21 set 2015 Pronunciar-se a pèl
A les pel·lícules del destape -quan vivíem aquella transició on ningú no parlava dels corruptes oficials que van saquejar la gent durant quaranta anys- sempre sortien noies despullades perquè “ho exigeix el guió”. El guió d’avui, pel que sembla, implica que els poders informals -abans se’n deia fàctics- apareguin en el debat polític a pèl, sense pantalles ni màscares. Visca la transparència! La gran banca espanyola ha pujat a l’escenari mitjançant les seves dues organitzacions, l’AEB i la CECA, per advertir els catalans que el 27-S no votin els partits que proposen la independència. Resulta interessant el silenci dels demòcrates espanyols -inclosos els progressistes- davant d’un pronunciament inèdit. Després d’això, les classes mitjanes -molt castigades- són més lluny encara de certes elits. D’altra banda, algú es pot creure seriosament que els bancs abandonaran un territori econòmicament dinàmic i ric com si fos Sudan del Sud o Somàlia?
Girem les coses per veure millor el despropòsit: us imagineu que la gran banca hagués fet costat al sobiranisme? Quina és l’autoritat d’aquest sector després de l’escàndol de Bankia? Quina és la seva credibilitat després de l’estafa de les preferents? Quina és la influència dels banquers sobre famílies i empresaris quan obtenir un crèdit és cada dia més difícil? La patronal bancària ha comès un doble error: enemistar-se amb molts dels seus clients i fer que alguns indecisos es passin al sí automàticament. El que va funcionar el 1980 contra socialistes i comunistes no funciona avui contra Romeva, Mas i Junqueras.
El discurs de la por -al qual ara se suma la banca- es basa en el mite del període transitori, segons el qual la societat no podria suportar els costos de passar d’una Catalunya autònoma a un Estat català. Com ha explicat molt bé l’economista Miquel Puig, “no hi ha independització de facto sense acord, i amb acord no hi ha període transitori”. És a dir, Catalunya serà una regió d’Espanya fins el dia abans que sigui un Estat independent reconegut, la qual cosa nega els hipotètics drames d’un país perdut en els llimbs. Per dir-ho com els pares de la transició espanyola: es tracta d’anar de la llei a la llei. A l’hora de la veritat, ni Madrid ni Barcelona voldran el caos, ni Brussel·les. Si el 27-S el sobiranisme obté una majoria clara, caldrà fer política a l’estil de britànics i escocesos. Com escriu Puig, “tard o d’hora hi haurà d’haver un referèndum amb garanties, cens i observadors internacionals”. El Cercle d’Economia -no pas sobiranista- també ho veu així.
Queda per a filòsofs, assessors electorals i experts en màrqueting un debat bonic: què guanya la banca ensenyant les seves intencions sense cap dissimulació?