01 oct 2015 El paper del paper

Roberto Casati amolla aquesta afirmació en el seu imprescindible llibre Elogio del papel: “Accedir a la informació no és llegir, llegir no és entendre, i entendre no és aprendre”. El filòsof italià diagnostica de manera breu un dels grans problemes de la nostra època, un assumpte que ocupa les cavil·lacions de mestres, pedagogs, sociòlegs, tecnòlegs, editors, productors i tota mena de fauna relacionada amb les indústries de la cultura i del coneixement. Ja sabíem que habitar la societat de la informació no ens convertia automàticament en savis, per descomptat. La democratització de la circulació de dades no és el mateix que apujar el llistó del saber general d’una societat. Països informats poden ser també societats terriblement desiguals pel que fa a l’educació bàsica i també pel que fa a l’accés als estudis superiors, ho veiem en estats asiàtics i sud-americans on les inèrcies immobilistes s’han transformat en noves formes d’exclusió, cada cop més incoherents en un marc global de comunicació.

Llegir, entendre i aprendre són operacions d’alta complexitat que ens permeten esdevenir éssers autònoms i ciutadans amb criteri propi, però no tothom que llegeix arriba a entendre el món que l’envolta i també és innegable que aquesta comprensió no serveix de gaire si no va acompanyada d’una instrucció sistemàtica que ens capaciti per tenir una vida digna i el més lliure possible. Les noves tecnologies -que ja no són pròpiament noves- han permès multiplicar la lectura, però això no significa que avui llegim millor o comprenguem més bé tot el que som i tot el que ens envolta. A més, l’allau d’informacions han convertit la tasca prèvia de selecció en una empresa impossible, titànica i agònica, que ens esgota i ens col·loca en una posició d’indefensió notable. La informació incessant ens aclapara, ens satura.

La tesi de Casati és una advertència: hi ha tecnologies que ens colonitzen la vida i ens roben l’atenció i hem de ser-ne conscients per escollir de manera intel·ligent. Davant d’això, el prestigiós professor remarca que tinguem en compte un “principi de precaució”, pel que fa els llibres i l’escola, els dos universos canviants que examina més a fons. “Que el llibre de paper -assegura- corri el risc de tornar-se comercialment obsolet no significa que sigui obsolet des d’un punt de vista cognitiu”. Algunes característiques del llibre de paper reforcen els avantatges cognitius i socials d’aquest artefacte, tot i que el pensament tecnoeufòric les presenta com a limitacions: “ser lineal, no ser hipertextual, presentar informacions en un format d’una pàgina cada cop, ser un objecte d’intercanvi social, ser físicament pesat, ocupar espai, i no informar l’editor dels hàbits de lectura”. La nostra experiència de lectors acredita que aquests punts són més importants que no sembla, i això no és només un impressió subjectiva o un caprici.

No llegim igual en paper que en pantalla, la qual cosa no vol dir que llegir en pantalla no sigui adequat i convenient en determinats casos. La qualitat de lectura -si se’m permet- no és la mateixa en paper que en pantalla, sense que això impliqui bescantar les prestacions dels nous suports i enaltir fanàticament els atributs d’un objecte que té tot el prestigi de la tradició. De la mà de Casati ens adonem que l’assumpte rellevant d’aquest debat és un altre: qui som nosaltres davant d’un o altre suport? La tecnologia sempre ens modifica i aquesta transformació -que per alguns és menor- ens pot fer oblidar camins de progrés que semblaven consolidats. Ho trobo ben resumit així: “Si l’escriptor ha de competir amb les mil temptacions de l’Ipad, acabarà preferint el moviment dels afectes a l’argumentació. El llibre no és només una eina de gravació i comunicació; és també una eina d’examen minuciós, de control del raonament”.

Potser totes aquestes consideracions no són aplicables al best-seller policíac que llegim mentre esperem l’autobús o mentre prenem el sol a la platja, potser hi ha un corrent massa elitista -massa apocalíptic, segons la terminologia d’Umberto Eco- que tendeix a convertir la nostàlgia per un món que s’acaba en un batalla contra les lògiques comercials, potser hem d’acceptar fatalment que el paradigma que va arrencar amb Gutenberg és ferit de mort, potser… Però, si Casati té raó, la possible desaparició del llibre pot acabar configurant un altre model d’ésser humà, menys capacitat per parar atenció durant una llarga estona, menys dotat per a l’abstracció, menys predisposat a controlar el raonament i, per tant, més colonitzat pels impulsos trivials, per la facilitat, per la multitasca, per la dispersió i per la immediatesa. Hem aprés a llegir d’una manera afinada des de fa un grapat de segles, també podríem desaprendre’n, sense adonar-nos-en. Som animals que hem ensinistrat la memòria i això ens ha portat a superar molts obstacles i a sentir-nos l’espècie narradora del planeta. Ara, res és per a sempre. Les persones no som entitats estàtiques: tot el que fem amb la nostra manera de viure pot alterar la nostra manera de ser i de construir-nos. Hem dominat la natura però aquestes eines de domini avui no sempre ens asseguren “una bona vida”, per dir-ho com els antics. Un llibre o un llibre, vet aquí el repte.