05 oct 2015 Pedro, singularment
l dimecres anterior al 27-S, Jordi Basté va entrevistar, des de la distància, Pedro Sánchez, secretari general del PSOE. Quan em va tocar, li vaig fer només una pregunta: “Catalunya és una nació?”. El candidat socialista a la presidència del Govern espanyol va fugir d’estudi, però vaig repreguntar. Finalment, i fent servir fòrceps, vam aconseguir saber que l’home que es postula com a alternativa a Rajoy pensa que els catalans tenim “singularitats”, res més. Podia haver dit que Catalunya és una nacionalitat, terme vague que apareix a la Constitució del 78, però ni això. Singularitats i encara gràcies. Ahir, entrevistat a les pàgines d’aquest diari, l’aspirant a la Moncloa va respondre el mateix: “Nosaltres parlem de singularitats”. Els entrevistadors van provar-ho diversos cops, no fos cas que hi hagués un malentès. Res: el socialista, singularment, no va sortir del singular guió de les reconsagrades singularitats. Catalunya és una singularitat, com els trèvols de quatre fulles o el desaparegut Floquet de Neu. No es pot dir que no hàgim avançat: el règim franquista parlava de “peculiaridades regionales”. Qui vol ser peculiar si es pot ser singular? Federalisme, en diuen.
L’assumpte és bonic perquè il·lustra perfectament quin seria -arribat el cas- el recorregut de la gran reforma constitucional que Sánchez ofereix com el remei de l’àvia. ¿Pot haver-hi reforma constitucional seriosa que abordi el problema català sense previ reconeixement del caràcter nacional de Catalunya? ¿Pot haver-hi una truita sense ous? No i no. Des de RAC1, li vaig recordar a Pedro Sánchez que, al Regne Unit, conservadors, liberals i laboristes no tenen cap problema a reconèixer que Escòcia és una nació. I també li vaig recordar que els partits federals del Canadà accepten que Quebec és una nació. Atès que això posa en evidència el centralisme jacobí del PSOE, va estimar-se més fer el sord. Fins i tot els exegetes del socialisme oficial -que citen Klemperer per demonitzar el sobiranisme- poden entendre que els estrategs de Ferraz són mil vegades més a prop de París que de Londres o Ottawa.
Miquel Iceta, entre ball i ball, podria explicar a Sánchez que el PSC sempre ha mantingut que Catalunya és una nació, cosa que deu tenir el seu valor. I, ja posats, Iceta i Sánchez podrien reflexionar sobre la relació causal entre els cada cop més mals resultats del PSC i el seguidisme que el PSOE fa del PP en això. La llarga marxa del PSC cap al no-res estava cantada. Jaume Lorés -Iceta sap qui era- ho va pronosticar fa més de trenta anys i ho va encertar de ple. La conclusió és rotunda: els dos grans partits nacionalistes espanyols neguen que Catalunya sigui una nació, tesi que comparteix Ciutadans, que és l’artefacte que repinta més bé les idees de la FAES, opció que Sánchez -ignorant o cínic- posa dins del bloc dels “reformistes”.