05 nov 2015 No és cap incendi
El ministre García-Margallo pensa que a Catalunya hi ha “una insurrecció en tota regla” que ha de ser sufocada. El titular d’Exteriors empra un verb que mereix una reflexió. Sufocar és, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “apagar, extingir”; d’aquesta manera, acostumem a dir que “s’ha sufocat unincendi”. Una altra accepció del mot significa “impedir la respiració (a algú)”, la qual cosa fa molta gràcia, perquè hem arribat a la situació actual, entre d’altres coses, perquè les polítiques recentralitzadores del Govern espanyol sufoquen a diari l’administració autonòmica, com queda clar quan se senten els laments del conseller Mas-Colell o es parla amb el farmacèutic de la cantonada. M’estranya que un home tan intel·ligent com Margallo s’equivoqui tant quan diu el que s’ha de fer amb Catalunya. S’entreveu que la seva diagnosi del problema és deficient. O potser no s’equivoca perquè allò que pretén és, sobretot, contribuir a la victòria electoral de Rajoy mitjançant un missatge de fortalesa davant dels “enemics de la pàtria”.
Si el procés sobiranista fos un incendi, tindria raó el ministre. Si el moviment partidari de la independència fos un foc que crema, caldria que Rajoy fes de bomber. Però no és pas així, tot i l’obsessió d’aquest home amb les metàfores incendiàries: “És absurd -declarava Margallo dimarts a La Vanguardia- negociar amb el veí del sisè comens distribuïm les despeses de l’escala, quan el que vol és calar foc a l’edifici”. El sobiranisme català no té cap intenció de calar foc a res, simplement vol deixar de viure sota les ordres d’un veí que creu ser propietari de tota la finca i de tots aquells que hi viuen. L’objectiu dels sobiranistes no és destruir Espanya, això s’ha explicat del dret i del revés.
La idea de sufocar una insurrecció revela la visió profunda que una part considerable de les elits polítiques espanyoles té del que s’ha denominat el plet català. És una idea que redueix a un problema d’ordre públic el que és un problema polític. Durant els dos períodes dictatorials que Espanya va viure al llarg del segle XX, la qüestió catalana va ser abordada de manera militar i policial, això és pensant que l’ús de la força seria prou eficient per eliminar o reduir a la mínima expressió aquella anomalia. Durant la Segona República, l’Estatut de Núria va ser la plasmació d’un pacte d’Estat per ferencaixar la nació catalana en un projecte espanyol que volia recuperar el temps perdut, però les bones intencions no van evitar l’ensulsiada.
La transició democràtica i l’Estatut de Sau van ser un nou intent de resoldre allò que, segons havia dit Ortega y Gasset el maig del 1932 a les Corts espanyoles, “sólo se puede conllevar”. Catalunya va esdevenir -al costat del País Basc- el motor d’un disseny autonòmic que ajuntava descentralització administrativa i un cert reconeixement de “nacionalitats històriques”. El mecanisme va funcionar fins que Aznar, propulsat per la majoria absoluta del 2000, va voler uniformitzar irecentralitzar el model. Per què ho va fer? La meva hipòtesi té a veure amb la feblesa històrica de la dreta espanyola a Catalunya. Els cervells de la FAES van veure que el declivi de Pujol oferia una finestra d’oportunitat per “normalitzar” aquí la seva marca i evitar una vegada per sempre que les majories al Congrés dels Diputats depenguessin del catalanista de torn. La missió aznariana encarregada a Josep Piqué va fracassar: la resposta va ser l’aparició del tripartit (amb independentistes governant del bracet de socialistes) i la redacció d’un nou Estatut que pretenia ampliar a Catalunya el tracte confederal del qual gaudeixen bascos i navarresos.
Aquelles firmes contra l’Estatut del 2006 que el PP demanava pel carrer van ser el primer moviment per sufocar la insurrecció que el mateix PP havia provocat, per dir-ho a la manera de Margallo. L’error previ d’Aznar va ser creure que el sostre de l’autogovern era el pacte del Majestic. La resta de la història és ben coneguda. El TC va esmenar el que havia votat el poble català i va passar el que ningú no havia previst: una part central i moderada de la societat va adoptar la idea de la independència. Però això no és una insurrecció sinó una “desafecció” organitzada, si se’m permet utilitzar un mot que el president Montilla va posar damunt la taula fa temps. I una desafecció organitzada no pot ser sufocada ni pot ser esclafada. Què pot fer Madrid? Montoro ha advertit que pot intensificar l’ofec financer de la Generalitat i Fernández Díaz ha avisat que els cossos de seguretat estan preparats pel que calgui. Se’ns ve a dir que la democràcia espanyola farà servir mètodes poc democràtics per encarar unproblema que una democràcia sense por -cas del Regne Unit- pot resoldre sense dramatismes. Serà així també després del 20-D?
No, senyor Margallo, això no és cap insurrecció. És molt més greu: és unaprofunda desafecció, cada cop més organitzada i més irreversible, cada cop més conscient, més transversal i més racionalitzada. El problema català no s’acabarà amb la força, encara que empresoni els diputats sobiranistes, el Govern en funcions i les cúpules de l’ANC i Òmnium. El problema persistirà i creixerà. Una desafecció no ha de ser sufocada, ha de ser escoltada.