19 nov 2015 O ells o nosaltres

Des de fa poc més de catorze anys, ens fem les mateixes preguntes davant del terrorisme islamista global. Són preguntes que no apareixen soles i deslligades de sentiments. L’estupor, el desconcert, la impotència i la por després de l’11-S del 2001 a Nova York, de l’11-M del 2004 a Madrid o del 7-J del 2005 a Londres tornen ara, arran dels atemptats de la nit del 13-N a París. Els experts intenten trobar respostes, els polítics prenen decisions (sempre discutides i discutibles) i els ciutadans assumim, si us plau per força, que aquest fenomen ­devastador està canviant les nostres vides encara que no volem que sigui així. Una nova forma de violència extrema amenaça frontalment tot allò que som i allò que fem. És una violència nascuda de diverses causes entortolligades, si l’una complexa, l’altra encara més: guerra interna – fitna– dins de l’islam europeu entre radicals i moderats; malestar social vinculat a noves formes de racisme i d’exclusió social; conseqüències locals de decisions geopolítiques, econòmiques i militars a gran escala; sense oblidar la fascinació juvenil per doctrines dures que ofereixen un sentit a l’existència a partir de la pu­resa d’un ideal totalitari. Tot plegat és d’una dificultat gegantina per a qualsevol govern democràtic.

Michael Ignatieff va escriure, l’any 2004: “Estem fent una guerra que té com a premi ­fonamental el fet de conservar la identitat de la societat liberal mateixa i evitar que esdevingui allò que els terroristes creuen que és”. Penso que el professor i polític canadenc defineix molt bé el problema, sense edulcorar i sense exagerar. Som davant d’una guerra que, si no es fa de manera encertada, pot acabar regalant raons als enemics de la llibertat. Això obliga els polítics (també la societat sencera) a triar molt bé l’estratègia, la tàctica i les paraules d’aquest combat per no acabar fent el joc al gihadisme sense voler. La guerra contra aquest enemic disposat a tot no pot transformar-nos en la carica­tura contra la qual diu que lluita l’esmentat enemic. L’engany de Bush, Blair i Aznar sobre les armes de destrucció massiva que va justificar la invasió d’Iraq va ser, justament, la ratificació de la caricatura més gastada d’un Occident mentider, pervers i corrupte que els ideòlegs del terror islamista difonen incansablement; la mateixa caricatura que, per cert, també repeteixen els nostres grups antisistema. L’ascens previsible de partits europeus d’ultradreta impulsats per l’impacte emocional d’atemptats com els de París és també una manera de fer real la caricatura que se’ns imposa; els extremismes de signe oposat s’acaben retroalimentant, per això ara és Marine Le Pen qui veu la seva oportunitat enmig del dolor i la confusió.

Dit això, tenim un problema previ: estem en disposició –vosaltres i jo– d’acceptar l’etiqueta guerra o ens estimem més emprar eufemismes que ens puguin tranquil·litzar a canvi d’un diagnòstic erroni? Per a organitzacions tan potents com Estat Islàmic (ISIS en anglès) o Al-Qaida, és indubtable que es tracta d’una guerra mundial sense límits, un conflicte sense cap rereguarda segura. Per quin motiu ens costa tant d’assumir que som dins d’una guerra que ens van declarar fa més d’una dècada? Avui és París i demà potser serà la plaça on vaig a comprar el pa i a fer un ­cafè. Diem que això no és una guerra perquè sabem que les guerres comporten –en teoria– la suspensió de drets, garanties i rutines que són indispensables per viure com vivim. I no volem deixar de viure com ho fem, encara que resulta indiscu­tible que els terroristes ja han aconseguit modificar diversos aspectes del nostre dia a dia. Com es pot fer la truita sense trencar els ous?

François Hollande ha dit que aquest enemic que ha atacat el cor de França no ha de ser només derrotat, ha de ser destruït. En altres paraules: o ells o nosaltres. El president francès és socialista, no pas ­neocon. Ho dic per situar les coses en la perspectiva adequada. Massa sinceritat? Massa contradiccions? Siguem adults, connectem el que ja està connectat. Deixem de pensar i de dir que una cosa és que les monarquies del golf Pèrsic es passin els drets humans pel clatell i una altra és que els fanàtics de l’EI portin aquest menyspreu pels drets humans i la vida a qualsevol lloc del planeta. Si els morts són joves nepalesos explotats cruelment a les obres faraòniques de Qatar, això també és la guerra. És la mateixa guerra que ara ocupa les portades on es veu la torre Eiffel envoltada de soldats. Avui, per exemple, certs patrocinadors de samarretes esportives fan molta més nosa que ahir.

O ells o nosaltres. Encara que aquest nosaltres és criti­cable i ha contribuït a generar en part –amb decisions errò­nies– el monstre que ara cal combatre. O ells o nosaltres, sabent que això no va d’Occident contra els musulmans, això va de democràcia contra tirania, això va de llibertat contra barbàrie. El missatge principal dels gihadistes és el mateix des de l’atac a les Torres Bessones: “No es­tareu segurs enlloc”. No és cap metàfora: hi ha persones disposades a morir matant, ensinistrades en terrenys de guerra real per exportar la guerra allí on la guerra global no és percebuda. O ells o nosaltres, amb l’obligació d’evitar que la caricatura del nostre món i dels nostres valors ens derroti des de dins, sense adonar-nos-en.