22 nov 2015 “Res de caps calents, amic Calvet”
Descobertes dues cartes del president Companys al director de La Vanguardia sobre la crisi del 1934
Som a l’estiu del 1934 i l’ambient polític català es tensa mentre bufen aires enrarits en la jove Segona República. Fa mig any que Lluís Companys ha succeït Francesc Macià a la presidència de la Generalitat, després de la mort de L’Avi. El Tribunal de Garanties Constitucionals ha sentenciat, amb data de 8 juny, el caràcter inconstitucional de la Llei de Contractes de Conreu, norma emblemàtica per a les classes populars que havia estat aprovada pel Parlament al mes d’abril. Aquesta llei introduïa reformes en benefici dels arrendataris sense arribar a plantejaments revolucionaris, però els propietaris agrupats a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i la Lliga havien exigit al Govern central que presentés un recurs contra la norma per un conflicte de competències. Des del Govern de la Generalitat i els seus entorns d’influència, la sentència s’interpreta com un atac contra el Parlament i contra l’autonomia. A Madrid, al contrari que aquí, és la dreta qui governa. Ricardo Samper, del Partit Republicà Radical, és president del Consell de Ministres i compta amb el suport de la CEDA de Gil-Robles (que havia votat en contra de l’Estatut i pressiona per introduir un gir autoritari) i de Cambó. És la tempesta perfecta.
Un episodi aparentment sectorial acaba encenent la metxa. El xoc entre Madrid i Barcelona sembla inevitable. Companys i els ambients més nacionalistes fan crides èpiques mentre, el 12 de juny, la Cambra catalana aprova una nova llei idèntica a la que havia estat suspesa. Malgrat la creixent confrontació, es busca una sortida negociada i el Govern català nomena l’advocat Amadeu Hurtado comissari de la Generalitat per defensar la llei davant del Tribunal de Garanties. Entre les bambolines d’aquest intent d’acord apareix Agustí Calvet, més conegut com Gaziel, director únic de La Vanguardia des del 1933. El gran periodista i escriptor –que era molt crític amb ERC i els radicalismes de tot tipus- aconsella Companys en aquell moment tan delicat. Ara han aparegut els documents que ho acrediten i als quals ha tingut accés aquest diari.
Es tracta de dues cartes personals i “confidencials” de Companys a Gaziel sobre la possibilitat d’un pacte amb Samper per desbloquejar la qüestió. La primera carta, sense data ni signatura i mecanografiada, la rep el periodista per via d’un emissari presidencial el dia 24 de juny a Puigcerdà, on estava passant uns dies d’estiueig. Ho sabem perquè aquest episodi és descrit per Hurtado al seu dietari, Abans del sis d’octubre. Hurtado, amic de Gaziel, indica que la lletra anava acompanyada d’un retall del diari Renovación i explica també que l’emissari de Companys va informar el director de La Vanguardia “que s’havia produït una ruptura definitiva entre la Generalitat i el Govern de la República, els motius de la qual li explicaven per si creia necessari traslladar-se a Barcelona en un moment tan greu”. Aquesta primera lletra relata un canvi sobtat de posició de l’Executiu Samper que, mitjançant Ramon Carreras i Pons (que era delegat especial del Govern de la República), explorava la predisposició de Companys a una transacció.
La carta de resposta de Gaziel al president –datada a Barcelona el 26 de juny- és l’única part d’aquesta correspondència que fins ara coneixíem perquè s’havia publicat al volum de la seva Obra catalana completa, editada per Selecta l’any 1970 amb pròleg de Josep Benet. El periodista no veu la situació tan greu com la veu Companys i considera que “mai havia estat tan a prop de la seva solució normal”. En aquest sentit, recomana que la Generalitat es llenci a negociar a fons amb Samper i afegeix que “per això sols falta, naturalment, tenir la lucidesa i l’habilitat necessàries, i prescindir en absolut de tots els caps calents”.
El segon document que ara ha sortit a la llum és la carta de Companys en resposta a la de Gaziel que hem esmentat. Es tracta d’una nota manuscrita en paper oficial de la Generalitat i sense datar, de mida quartilla i escrita per davant i per darrere.
Aquest és el breu text d’aquesta missiva, sense cap correcció de l’original:
“Sr. D. Agustí Calvet. Estimat amic:
En la meva carta anterior, li feia la referència de les converses sostingudes amb el Sr. Carreras i de les últimes impressions. Naturalment que tot era confós, però la cosa va arribar, o podria arribar, a un moment greu.
Evident, que el govern el que vol és tindre les mans lliures. Ja ho deia aixís el Sr. Carreras. Però això, més que el govern, és el Sr. Samper, puix el govern està dividit en l’apreciació del problema.
Res de caps calents, amic Calvet. Però cal anar també en compte a no quedar penjats i en ridícul i a no produir un desencant o aplanament en els nostres (de tots) medis nacionalistes. El Sr. Samper, admetent-li aquesta intenció, pot quedar després desbordat en els seus propòsits.
Les meves notícies últimes, no les hi puc trametre perquè encara no estan ben controlades. Sembla, però, que el Sr. Samper fa gestions prop de Gil Robles, a hores d’ara, per tal de la votació del divendres. El Sr. Carreras no ha deixat el contacte amb mi. La posició del govern planteja problemes molt delicats, i me cal orientar-me.
Ara ens reunirem en Consell de Govern i celebraré conferències amb en Puig i Ferrater i Massip, que són a Madrid, perquè em donguin notícies.
De vostè af. Companys”.
La carta del 26 de juny que Gaziel va fer arribar a Companys anava acompanyada d’un text adjunt amb idees sobre la situació política en general. Es tracta de quatre quartilles manuscrites que ara han aparegut juntament amb la resta de documentació. Aquest text va ser publicat com un fragment de Meditacions en el desert (1946-1953). Encara que Calvet data aquestes reflexions el 13 d’octubre de 1950, explica que són notes que “em serviren de base per a redactar un paper confidencial que el president Companys va demanar-me poc abans de la catàstrofe”. En l’original es poden llegir perfectament els fragments descartats a l’hora de confegir les seves Meditacions. La frase final de les notes trameses a Companys –suprimida del llibre- és rotunda: “Si sabéssim unir-nos, hi hauria molt camp per córrer. Dividits, no durarem ni cinc minuts”. Això va ser escrit fa 81 anys però no ho sembla.
Gaziel i Pla, dos amics
Les cartes de Companys a Gaziel les tenia Mingo Talamàs, un familiar de qui fou director de La Vanguardia, que en farà donació a la Biblioteca de Catalunya. Amb aquests materials hi havia també un conjunt de documents i cartes inèdites entre Calvet i Josep Pla, de gran interès, que han estat donades a la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona.
El passat divendres, va tenir lloc a la Fundació Josep Pla una taula rodona sota el títol “Pla-Gaziel. Dos homenots cara a cara”. Van participar-hi Xavier Pla (director de la Càtedra Josep Pla), Manuel Llanas (professor de la Universitat de Vic i biògraf de Gaziel) i Francesc-Marc Álvaro (periodista i professor de la Universitat Ramon Llull). Segons Pla, “els itineraris paral·lels de Josep Pla i Gaziel expliquen bona part de la història de la cultura catalana del segle XX”. Llanas considera “probable que Pla i Gaziel es freqüentessin i es reconciliessin a l’exili, el 1936 o 1937, a París, on tots dos formaven part de l’entourage de Cambó i, després de la guerra, comencen a escriure’s, i en termes molt amicals”.