18 des 2015 Els paletes del 20-D
Joves, vells, urbans, rurals, digitals, analògics, indignats, conservadors… Els candidats a presidir el Govern d’Espanya s’adrecen a una societat que els gurus fragmenten en desenes de categories per mirar d’arribar a tothom. Als avis, els has de parlar de pensions, i així va tot. Per què vota la gent? Què creu que vota cadascú quan vota? Per què es tria una cara i no una altra? Exèrcits de politòlegs i assessors es dediquen a estudiar aquests misteris, però sempre hi ha sorpreses que desdiuen les teories. Afortunadament, la política és –com l’art– un terreny on encara és possible l’accident que reinventa el món. Sense l’accident, tot estaria escrit. Sense l’accident, els enginyers de l’ànima ho tindrien molt fàcil. Diumenge estem cridats a les urnes, novament. Diuen que, aquesta vegada, tot és molt obert.
Corre per la xarxa un vídeo molt agut: algú ha doblat un fragment d’una pel·lícula de Tarantino, Pulp fiction, per explicar breument com es plantegen aquests comicis espanyols. Que l’elector no acostuma a llegir-se el programa de cap partit és cosa habitual, i ara passa el mateix. “És com pagar un paleta –diu el personatge que interpreta Travolta– perquè et faci una reforma sense que t’expliqui el que farà”. Brillant definició del problema. Més enllà de les mitificacions barates, el 15 de juny del 1977, primeres eleccions de la democràcia, va anar de la mateixa manera. Us penseu que els ciutadans reeducats pel franquisme en la resignació quotidiana van llegir-se els programes dels centenars de partits que inauguraven la nova etapa? El programa guanyador de llavors era Adolfo Suárez, un galant ben plantat que connectava amb la majoria silenciosa (forçosament callada durant gairebé quaranta anys) i apolítica, amb algunes excepcions, com Catalunya, on van guanyar socialistes i comunistes. Quan Rivera repeteix que vol ser el Suárez d’ara no sap què diu.
De l’any 1977 al 2015. De la transició a una suposada nova transició. Què volia la gent en aquell moment? Era evident: sortir del passat, de la Guerra Civil, del franquisme, de la caserna, de la por. Què vol ara el personal? Fer un reset, diuen alguns. Uns volen això i molts d’altres només esperen que les coses no es moguin gaire. També hi ha els que volen expressar l’emprenyament, com els membres de la PAH de Vilanova i la Geltrú, que han exigit explicacions a Carme Chacón, important dirigent d’un partit del qual han sortit molts quadres que ara posen ordre i realisme a l’Ajuntament de Colau. L’alcaldessa –recordeu– va pujar als altars polítics gràcies a la seva tasca al capdavant de l’organització que lluita contra els desnonaments. Paradoxa sobre paradoxa. L’enemic d’ahir és el teu padrí d’avui.