ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El no-conte de Nadal
3701
post-template-default,single,single-post,postid-3701,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

25 des 2015 El no-conte de Nadal

Es fa molta broma amb els cunyats i el dinar de Nadal (o el sopar de la Nit de Nadal en cas que, per orígens familiars, el celebreu) perquè cal omplir el buit d’alguna manera. Però, més enllà dels tòpics, el cunyat o la cunyada no són el pitjor d’aquesta escena, fins i tot fan un paper necessari perquè les coses vagin fluint. A més, qui més qui menys és cunyat d’algú i, llavors, hauríem d’aplicar-nos una severa autocrítica i una no menys rigorosa autovigilància. No sempre el cunyat és l’altre encara que, a voltes, faci punts per semblar un extraterrestre. Siguem humils: tothom porta un cunyat a dins, que malda per sortir i fer de les seves. Hi ha una famosa llei de les relacions humanes que va formular l’eminent Joaquim Ros ­Lasalas: “Tot individu obligat a seure a taula més de tres hores en un àpat familiar és susceptible d’esdevenir cunyat o cunyadíssim”.

Però el cunyat i els seus derivats només és una manera convencional de no parlar del que fa por. I el que fa por són les hores del dia de Nadal entre el gran àpat i la nit, aquella tarda que es va esbravant, aquell vespre en què tornen alguns fantasmes, les hores de cabòries entre el cotó fluix i el paper de vidre, el cel de dins, fet amb un vidre fumat que mirem de no trencar. La gent que no vol escalfar-se el cap salva aquesta prova dura anant a veure una funció dels Pastorets o a escoltar algun concert amable, manera intel·ligent d’arribar sa i estalvi al final d’una jornada que té revolts perillosos. Sempre hi ha xarxes de seguretat, portes d’emergència que anem obrint damunt de l’estupor, una cosa que ignoren els que volen canviar totes les tradicions per decret. El poeta va dir-ho millor que nosaltres quan parlava de la simbomba fosca.

Anys enrere, em preocupava si el pessebre de la plaça de Sant Jaume era un bunyol, ara no és la meva guerra. Ja s’ho faran. Hi podrien posar una escultura feta de cagallons i em quedaria tan ample. Deixo que els cunyats militants comentin aquestes coses, ells que sempre diuen que s’haurien de suprimir totes les tertúlies de ràdio i de tele, però les escolten amb religiosa habitud. Anys enrere, encara sortien articles i cartes dels lectors sobre l’autenticitat del Nadal i els excessos comercials d’aquests dies, ara hem assumit que val més dissoldre’s en les lluminàries dels carrers, canviar la dissidència convencional per una mena d’indiferència operativa i modulable. En realitat, l’autenticitat és difícil d’establir en una època com la nostra, quan el negoci de la revolta exprés té tantes franquícies.

Vindran els cunyats com les nines de Famosa i els posarem al pessebre, al costat del bou i la mula, vigilants d’un vell relat que –quan ens cau la màscara de l’escepticisme– repetim en veu baixa. Per llevar tot el dolor del món, que és l’única certesa.

Etiquetes: