31 des 2015 L’art de quedar malament
L’hora de fer govern és l’hora de fer la política més difícil. A Espanya, en aquest moment, no se sap quin govern hi haurà. A Catalunya, fa dies que estem empantanegats. El segon episodi de la primera temporada de la sèrie danesa Borgen és una bona lliçó per a qualsevol que estigui al capdavant d’un partit amb possibilitat numèrica de crear un govern de coalició: no n’hi ha prou amb disposar de diverses parelles de ball, cal saber quina música és l’adequada, cal conèixer a fons el soci potencial i, sobretot, cal interpretar amb convicció el paper del guanyador sense haver guanyat encara. Pedro Sánchez –que té o tenia diverses combinacions a l’abast– hauria de veure aquesta ficció televisiva, amb permís dels barons socialistes. Cal dir que el personatge de Birgitte Nyborg no té a la vora cap Susana Díaz fent la guitza quan aconsegueix ser investida cap de govern.
En teoria, tothom que pren part en la política institucional aspira a governar, si pot. A Catalunya, avui en dia, hi ha excepcions a aquesta regla, perquè hi ha gent per a qui la política és, per damunt de tot, agitació des de l’oposició. Viure a l’oposició permanent manté intacta la promesa d’un govern perfecte i pur, un cenacle ideal que superarà –quan arribi– totes les contradiccions que van erosionant els desgraciats que han de gestionar la realitat inclement, quadrar pressupostos i haver de dir no. Qui governa assumeix la responsabilitat i el risc, i es posa a mercè de forces que no controla, una aventura que fa por als populistes, ensinistrats només a fer propaganda i explotar les relliscades de l’altre. El populista viu en la seguretat dels grans principis i les grans paraules, però governar és un exercici fet de concrecions molt incòmodes. Quan el populista ha de triar –ho acabem de veure– esdevé una paròdia de si mateix. Daniel Innerarity ho resumeix molt bé a La política en tiempos de indignación: “A diferència de tots aquests discursos que són plens de generalitzacions, les decisions s’han d’adoptar d’acord amb una situació particular”. Tota acció de govern és sobre una situació particular, per això no serveixen gaire, a l’hora de gestionar les prioritats públiques, ni els manuals de ciència política ni els discursos farcits de cites per arrancar aplaudiments fàcils. La política tria entre “dues coses regulars”, ens recorda Innerarity, extrem que “dispara la crítica de qui no ha comprès de què va la cosa”. El professor basc apunta al cor del problema quan remarca que “en l’espai del que és humanament possible (no només en la política), amb escassetat de temps i recursos, escollir el menys dolent, quedar malament amb algú, posposar certs objectius per atendre el que és prioritari són coses inevitables”. Quedar malament amb algú, sobretot amb els seus votants, és el que fa pànic als populistes.
De governar se n’aprèn governant. Ho admeten tots els que s’hi han trobat, des de Jordi Pujol i Felipe González fins a Ada Colau i l’alcalde del poble més petit. Els tècnics ajuden, però l’acció política no és –no ha de ser– tecnocràcia. Avui sentim González donant lliçons amb la prepotència d’un oracle sagrat, però el jove Isidoro no sabia gairebé res de com es porta un país quan l’any 1982 va arribar al palau de la Moncloa. Tenia un programa al cap i havia detectat la necessitat d’impulsar reformes històriques però desconeixia completament què vol dir governar. Més tard, el dia que va demanar el sí en el referèndum de l’OTAN, González ja havia descobert a bastament el mecanisme implacable que modifica qualsevol persona que pugui modelar l’interès general i incidir en la vida de milions de ciutadans.
De debò vol governar Pedro Sánchez? No és una pregunta retòrica. Què és un bon polític? Què és un bon governant? Són preguntes necessàries. Fer bons discursos o tenir relacions fluïdes amb les elits no acredita que prendràs les decisions menys dolentes quan arribi l’hora. Tampoc ho acredita que surtis ballant o fent un pastís per la tele. Tots coneixem polítics a punt de jubilar-se que han tingut menys responsabilitats reals que un president d’escala. Ser el noi dels encàrrecs no és el mateix que ser un estadista. Tornem-hi: què és un bon governant? La primera i pitjor de totes les corrupcions és la incompetència, però l’incompetent no genera tanta indignació com el que fica la mà a la caixa, potser perquè els seus efectes formen part d’un paisatge general d’inoperàncies i mediocritats.
Michael Ignatieff, professor i polític canadenc, respon a una de les meves preguntes: “Un bon polític ha d’estar alhora en la batalla i per sobre del xoc”. Estar dins i fora, lluitant i pactant. En les seves magnífiques memòries, Ignatieff fa una bona distinció, molt útil per a qui hagi de negociar un govern, sobretot si –per casualitat– es diu Artur Mas: “Un adversari ha de ser derrotat, mentre que un enemic ha de ser destruït. No pots arribar a compromisos amb els enemics. Amb els adversaris, el compromís sí que és possible. L’adversari d’avui pot convertir-se en un aliat demà”.