08 gen 2016 Polítics com l’Esteve

L’endemà del meu aniversari m’arriba una mala notícia: un bon amic ha traspassat a causa d’una malaltia greu que va suportar en silenci i amb discreció. Tenia 62 anys i feia poc que s’havia jubilat. Esteve Orriols, que va ser alcalde de Vilanova i la Geltrú durant els anys noranta, és una de les persones que més bé em va explicar –quan jo era jove– què significa el compromís amb la democràcia i amb la nació catalana, que sempre va veure com una suma de persones i no pas com una abstracció idealitzada. El seu catalanisme era el del progrés i el benestar de la gent, per això mai va tenir un no quan algú li demanava ajut. Més d’un cop i de dos, allí on les institucions no po­dien fer-hi res, l’Esteve hi posava el seu esforç particular, en hores i en recursos, generosament. Des de la seva fe de cristià de base, sabia estar al costat de qui pateix, més enllà d’ideologies, de burocràcies i d’aparences. I perquè portava a dins la passió­ cas­tellera dels Bordegassos de Vilanova mai va dubtar que ­només ens en sortim quan sabem fer pinya.

La darrera conversa llarga que vaig tenir amb ell va ser després de l’esclat del cas Pujol. La confessió de l’ex-president va ser un esdeveniment que el va colpir i el va disgustar profundament, amb una intensitat que em va impressionar. Orriols –que provenia de la lluita antifranquista, de militar al Moviment Socialista i d’haver-se aproximat a aquell PSAN on s’aple­gaven els quatre independentistes d’abans– havia conegut el Jordi Pujol
anterior al pujolisme, quan CDC era un projecte que s’anava muntant poble a poble, amb una sabata i una espardenya. Veure com el líder que ell havia admirat trencava el seu pedestal va portar-lo a qüestionar-se moltes coses, no des de la teoria sinó des de l’experiència de qui va governar una ciutat i va ser diputat molts anys al Parlament. Lluny del cinisme i l’oportunisme, el desengany de l’amic Esteve i altres hauria de servir per ­repensar diversos conceptes des de baix, sense por.

Persones com l’Esteve –Esvinto, per als amics– van fer possible la transició, l’autonomia i els primers ajuntaments democràtics; parlo de gent de tots els partits, que va sentir la passió d’un temps nou de més justícia i llibertat. Ell sovint deia –parafra­sejant el periodista Manuel Ibáñez Escofet– que les actituds són més importants que les idees, una divisa que va intentar aplicar en tota circumstància, malgrat la duresa de la vida pública, plena de picabaralles i misèries. Una divisa que el va fer proper a molta gent que defensava altres po­sicions, com Joan Rodríguez, històric militant comunista, de qui sempre parlava amb afecte. Ara que està de moda disparar contra la suposada vella política, cal recordar que –afortunadament– també hem tingut i tenim persones honestes dedicades a l’interès general.