18 gen 2016 Govern de maduració
La pregunta surt inexorablement en totes les presentacions del meu llibre Per què hem guanyat, sobre el procés sobiranista: Com es pot fer créixer el 48% que el 27-S va expressar-se a favor de la independència? Per cert, des de fa una setmana, aquests actes tenen lloc enmig de l’optimisme (i l’alleujament), un clima molt diferent al que dominava durant novembre i desembre, quan la depressió i el desconcert eren els sentiments que expressava el públic. Tornant a la qüestió, la meva resposta és la següent: més enllà d’insistir en els arguments que posen en evidència que la societat catalana rep un tracte extremadament injust (econòmic, polític i cultural), allò que pot generar més adhesió al projecte d’una Catalunya independent és que el primer Govern independentista faci les coses bé, estigui cohesionat i transmeti solvència. Els tres mesos posteriors al 27-S, el sobiranisme ha donat una imatge pèssima.
El nou Govern Puigdemont és un Gabinet de cohabitació de convergents, republicans i independents. El primer repte dels membres d’aquest equip tan plural serà evitar els tics partidistes, la fragmentació i la competència d’egos que van minar els dos tripartits. Si això se sap dominar, l’independentisme madurarà. El segon repte d’aquest Executiu és mantenir l’estabilitat parlamentària per gestionar el dia a dia i anar fent passos intel·ligents per concretar la desconnexió, un objectiu lligat numèricament a les peculiars dinàmiques de la CUP i a la interpretació del full de ruta. Els primers missatges de Puigdemont i Munté tot relativitzant els 18 mesos indiquen realisme i sentit comú, però han generat paraules d’inquietud dels anticapitalistes.
Puigdemont arriba a la presidència amb un factor en contra i un a favor, ultra el fet que tota l’operació deriva d’un veto, la qual cosa instaura un precedent altament perillós. En contra, el gironí té el fet d’haver estat col·locat per Mas, una manera que no es correspon amb una època on és un clam l’exigència de sistemes de presa de decisió més oberts, com les primàries. A favor, té la seva condició d’independentista de tota la vida, atribut que li permet introduir ritmes més tranquils en el procés sense ser acusat de tebi o coses pitjors pels que es pretenen vigilants del camí. Els grans girs sempre els fan els que tenen més autoritat per frenar l’oposició dels ortodoxos; recordeu que va ser Nixon –un president republicà- qui va obrir les relacions entre els EUA i la Xina de Mao. Puigdemont agrada els que portaven l’estelada fa tres dècades, però no pot oblidar els conversos que s’identifiquen amb Mas (i amb Comín, Bel o Baños) i que han fet que una idea minoritària sigui una possibilitat real. Si aquest Govern transforma el “tenim pressa” en el “tenim habilitat”, el 48 % podria convertir-se en un 52 %, sempre i quan els errors siguin pocs i petits.