01 mar 2016 Muriel Casals, l’elegància del lideratge prepolític

El traspàs de Muriel Casals el passat 14 de febrer, després d’un absurd accident caminant pel centre de Barcelona, ha esta una pèrdua molt sentida per moltíssima gent, entre els quals em compto. La que va ser presidenta d’Òmnium Cultural durant cinc anys i breu diputada al Parlament era una persona estimada i respectada dins i fora dels ambients catalanistes. Al llarg dels seus setanta anys, va deixar una empremta admirable, basada en una actitud sempre dialogant i una dedicació eficient i alhora apassionada a totes aquelles tasques que va assumir. Muriel Casals feia les coses bé i les feia amb un tacte especial.

La vaig conèixer una mica a fons quan ella i altres persones em van proposar de formar part de la junta nacional d’Òmnium. Això em va permetre observar-la de ben a prop i apreciar el seu estil de treball, el seu talent i també el seu sentit de l’humor. Muriel Casals va encarnar perfectament i amb una elegància extraordinària el que podem anomenar lideratge prepolític o cívic. Ara que tothom parla de models de lideratge i es diuen tantes coses sobre la manera de dirigir equips humans i aconseguir èxits, em ve de gust fer el retrat d’aquesta dona des del punt de vista d’un lideratge diferent, allunyat de tòpics i tecnificacions. Sense voler, sense fer soroll, la Muriel era una lliçó viva i permanent per a qui vulgui comandar un projecte.

La virtut principal de Muriel Casals era saber estar. Ella sabia estar sempre en el seu lloc, ni un pas més endavant ni un pas més enrere, sense afectacions ni falses modèsties, sense afany de protagonisme i sense eludir les responsabilitats. Això anava lligat a una segona virtut, sense la qual no es pot entendre el seu compromís i la seva capacitat de treball, que era enorme: un sentit extremat del deure. No li feia por cap repte, no li feia mandra cap gestió, no la vaig sentir mai queixar-se per haver de desplaçar-se on fos o per haver de reunir-se amb un o altre. Aquest sentit tan acusat del deure era també generositat i empatia. No tenia un “no” per a ningú, sabia adreçar-se a públics ben diversos, sabia posar-se en el lloc del seu interlocutor. Sabia trobar en tothom un punt de connexió i de complicitat.

El seu lideratge es basava en escoltar de debò. Aquesta era la seva tercera virtut, indispensable en un món nou, en què les decisions verticals i rígides d’antany han de ser substituïdes per decisions més compartides, més flexibles i horitzontals. La Muriel parlava amb tothom, considerava tots els punts de vista, procurava elaborar síntesis integradores i, finalment, decidia. Els nous lideratges seran dialogants o no seran, això ho tenia ben present aquesta dona, que havia conegut líders importants del país, com Antoni Gutiérrez Díaz, El Guti, secretari general del PSUC durant molts anys i figura important de la transició a Catalunya, amb qui havia col·laborat intensament. La Muriel no pretenia imposar el seu criteri, sempre cercava acords mitjançant el debat tranquil amb arguments, amb un respecte escrupolós per totes les sensibilitats. Això no la feia feble, ans el contrari: li atorgava una duresa a prova de bombes, basada en la serenor, en el control de la situació, en un domini molt subtil dels esdeveniments, fins i tot quan les polèmiques i les discussions eren més enceses o més extenuants. La seva calma ajudava molt quan la resta veia les coses amb pessimisme o crispació.

S’equivocarà qui confongui totes aquestes virtuts amb una visió simplista, plana o ingènua de la realitat. La Muriel Casals tenia veritable sentit d’Estat -més que molts polítics professionals- i tenia sentit dels límits i de la complexitat. Per això no s’enganyava sobre les evidents dificultats del procés sobiranista encara que sempre subratllava l’energia i la il·lusió que demostren les bases d’aquest moviment. La seva experiència, des de ben jove, com a militant del PSUC i d’ICV li havia proporcionat un coneixement afinat de la política institucional i també l’havia vacunat contra la demagògia antipolítica dels populistes de torn. Recordo un debat televisiu on van convidar Muriel Casals, Carme Forcadell, Ada Colau i la monja Teresa Forcades, per debatre en profunditat sobre els canvis de fons que s’estaven produint a la societat catalana i en moltes societats europees. Casals, amb la seva habitual contenció i bon to, va desmentir rotundament certes valoracions que Forcades havia deixat caure i que representaven una crítica frontal i reduccionista dels nostres representants democràtics, sense distincions ni matisos. La presidenta d’Òmnium sabia que la regeneració democràtica provenia del carrer però sempre va defensar la col·laboració lleial entre la societat civil, les institucions i els partits. Cadascú havia de fer una part de la feina, sense excloure ningú i enfortint les aliances estratègiques per tirar endavant.

No hi ha veritable líder sense una visió del projecte a desenvolupar. En aquest sentit, la visió que inspirava tots els actes de la Muriel Casals provenia del concepte de catalanisme transversal, obert i interclassista que historiadors com Josep Termes han estudiat i documentat. Per això considerava una prioritat ampliar la base del moviment sobiranista i fer més gran el que n’hem dit “la taca d’oli”. La independència és una idea que necessita una gran massa crítica per concretar-se, no pot ser un ideal només de minories il·lustrades. Casals tenia molt clar que era imprescindible fer pedagogia de les demandes sobiranistes davant dels ciutadans que no se senten concernits per aquests missatges, i arribar a tots els racons i sectors. Una pedagogia que -ella ho explicava perfectament- no ha de caure en el paternalisme ni en les falses promeses, i ha de ser respectuosa amb tots els sentiments però valenta en l’exposició de les xifres i les dades que il·lustren uns greuges.

Per tot el que he explicat, per la seva coherència i també per la seva habilitat fent encaixar les peces, Muriel Casals tenia una autoritat moral inqüestionable. He conegut poques persones amb aquesta mena d’autoritat, que no té res a veure amb els càrrecs, el poder o els diners. Parlo d’una autoritat que prové de l’autenticitat i no del càlcul tàctic, que neix de la combinació delicada de racionalitat i emoció, d’un equilibri poc freqüent entre l’oportunitat política i la noblesa de cada gest. Aquesta va ser una autoritat que Casals va projectar dins i fora d’Òmnium i que va endolcir amb amabilitat, bonhomia i reconeguda capacitat de seducció. La Muriel aconseguia moltes coses perquè les sabia demanar com ho fan aquells que es mouen per sobre de la batussa i de les petites misèries del dia a dia.

Molta gent s’identificava amb la Muriel i el seu estil de fermesa educada i sense estridències. Moltes persones veien en ella un exemple i un referent de país, algú en qui confiar durant aquest periple arriscat cap un nou país. Molts periodistes estrangers i molts diplomàtics trobaven en la presidenta d’Òmnium una explicadora clara i brillant dels anhels d’una part important de la ciutadania. Ella havia fet el seu particular viatge ideològic des dels anys seixanta fins els nostres dies, i va arribar a la conclusió –abans que d’altres- que només una Catalunya plenament sobirana podria garantir la riquesa, el benestar i la justícia social per a tothom. Amb tot, ella no en feia dogma, d’això. Sabia que en política no hi ha veritats absolutes, sabia que les posicions de l’altre són legítimes, sabia que calia comptar també amb aquells que volien solucions diferents a la independència. La seva actitud tolerant impregnava tot el que deia i tot el que feia.

Per parlar d’un home de gran pes en la història fem servir el terme “homenot”, tan car a Josep Pla. Si ens referim a una dona que ha deixat petjada en la vida pública, haurem de fer servir, potser, una paraula com “donassa”.  Muriel Casals va ser una donassa del nostre temps, una líder prepolítica de gran categoria intel·lectual i humana, una figura capaç de sumar i aglutinar en una hora apassionant i crítica del nostre país. Tinguem presents les seves valuoses lliçons en tot moment. Perquè necessitem més lideratges d’aquest tipus si volem una nació que posi totes les eines d’un Estat al servei eficient de les persones.