14 mar 2016 Un relat confús

Hi ha la temptació de dir que és un problema de comunicació, però no ho és. Es tracta d’un assumpte de fons que té una derivació estratègica. Convergència, el partit principal del nacionalisme des del 1980, va decidir, a partir del 2012 i arran de la sentència del TC sobre l’Estatut, assumir l’objectiu de la independència. Els convergents això no ho han fet de cop: primer van parlar de dret a decidir, després d’Estat propi i, finalment, de secessió. El 27-S, dins de la coalició Junts pel Sí, CDC apostava per primer cop de manera directa per un Estat independent. En un temps rècord, la màquina de la centralitat nacionalista va engruixir l’independentisme.

Aquesta mutació de CDC ha coincidit amb l’explosió del cas Pujol, l’aparició de casos de real o suposada corrupció, la crisi dels partits tradicionals i el malestar social generat per la crisi econòmica. En paral·lel, i malgrat el creixement social de l’independentisme i la forta implantació territorial del partit, CDC ha anat perdent vots. La resposta davant de tot plegat ha estat anunciar una refundació, que no tothom veu ni explica de la mateixa manera. La maniobra de Mas de donar pas a Puigdemont ha posat l’expresident a la sala de màquines d’un partit que viu travessat per una tensió insalvable: ser indispensable en la musculació de la majoria social independentista i, alhora, formar part de l’anomenada vella política.

Ara, precisament quan Catalunya té el primer Govern independentista, surten veus de la direcció convergent que donen missatges incongruents, com dir que CDC també és el partit dels que votarien no en un referèndum. Una cosa és remarcar que un escenari a l’escocesa és el millor possible i una altra és adoptar el discurs de Duran Lleida, que les urnes no han avalat. La moderació convergent no té res a veure amb amagar l’aposta per la independència sinó amb dotar-la d’una seriositat i una solidesa inapel·lables, i amb un estil responsable, propi de qui no eludeix la complexitat. I de qui fuig de consignes populistes i simplificacions enganyoses.

Agustí Colomines ha escrit que tornar a les ambigüitats d’antany seria suïcida per a CDC, judici que comparteixo. En canvi, discrepo d’ell quan considera que el problema és estructural i no d’identitat. Dir coses molt diferents de les que fas genera desconcert, així com canviar sovint d’argument. El relat és confús perquè la identitat convergent és presonera de miratges del passat. Què vol ser la CDC del segle XXI? Si no tens resposta, no tens relat, i això afecta la credibilitat. CDC no pot ser una versió suavitzada d’ERC. L’espai que ha ocupat històricament CiU encara existeix, però avui és independentista i demana una nova lectura de l’eix esquerra- dreta, que no signifiqui una mera cohabitació de famílies polítiques sinó una síntesi actualitzada. Qui vol agradar tothom decep tothom.