24 mar 2016 Dalt del tren on puc morir

Pujo al tren (o al metro) i penso que tots podem morir ara mateix. Feia molt que no ho pensava, des de les setmanes posteriors als atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid. No es pot viure amb por, és molt cansat, per això llavors vaig decidir no pensar-hi més i posar tota la meva energia a suportar els problemes habituals de la xarxa de rodalies, que no són pocs. Cal fer vida normal, no és heroisme, és ser pràctic. Ara, però, després dels darrers atemptats a Brussel·les, em torna aquella sensació estranya en pujar al tren, i torno a veure cares de preocupació entre la gent, somriures que dissimulen el neguit, la calma sobreactuada per dominar un mal tràngol. Tots fem com si no passés res però tots sabem –en aquest vagó i en aquesta hora del matí– que avui som una mica més vulnerables que ahir. Som també una mica més petits. Estem desconcertats. Ens sentim desprotegits. Patim per les nostres famílies i amics, per la gent que estimem. “Quina merda!”, pensem. Als ulls del company de viatge hi veig –com en un mirall– la meva fragilitat i la meva inquietud.

Pujo al tren (o al metro) i em ve al cap el comentari d’un amic: “És només qüestió de temps que Barcelona sigui atacada com ho han estat altres grans ciutats”. El meu amic n’està convençut i ho expressa amb una barreja de fatalisme i desencís. Costa portar-li la contrària però, per dins, desitgem que s’equivoqui. Desitgem que la feina dels cossos policials sigui molt eficaç i s’avanci prou als terroristes, desitgem que el gihadista de torn sigui atrapat abans que es faci esclatar, desitgem que les tasques d’intel·ligència permetin avortar qualsevol amenaça. També desitgem que els nois susceptibles de ser captats pels reclutadors de l’Estat Islàmic no caiguin en el parany del fanatisme. Desitgem que les promeses de puresa, aventura i glòria no penetrin en la ment dels joves que, a vegades, se senten desarrelats i exclosos o en la d’altres que –malgrat tenir una bona formació i un lloc de treball– fan una transformació que no s’explica per motius socio- econòmics.

Pujo al tren (o al metro) i em poso al lloc (breument) dels polítics que han de trobar solucions a aquest desafiament. Què faries tu, si et toqués governar en aquest context? Una cosa és ser expert o comentarista des de la càtedra o els programes de ràdio i televisió i una altra –molt diferent– és haver de prendre decisions que afectaran la vida de milions de persones. Cal fer molta pedagogia preventiva a l’escola, diu un tertulià. Cal tallar les vies de finançament dels terroristes, afirma un altre analista. Cal evitar el ressentiment als barris on creix i viu la segona generació de la immigració d’arrel musulmana, repeteix un suposat especialista… Segurament que tots tenen una part de raó. La complexitat del problema és òbvia. El polític ha de donar una resposta urgent sense oblidar els efectes que es poden produir a llarg termini. Estan les institucions –governs estatals, Unió Europea– prou preparades per respondre a aquest tipus de terror?

Pujo al tren (o al metro) i penso en la geometria moral variable i els equilibris de la geopolítica. Occident es mou pels interessos i per això tendeix a establir relacions oportunistes amb tirans i autòcrates, sempre amb la finalitat d’evitar canvis sobtats que comportin una descol·locació de les peces. La guerra contra Hitler va ser una excepció. Després de la guerra freda, la invasió de l’Iraq en va ser una altra, amb unes conseqüències nefastes, atès que la caiguda de Saddam Hussein va permetre que Al-Qaida i els seus aliats s’enfortissin. Avui, Occident té en l’Aràbia Saudita un soci preferent, país que és un dels centres del wahhabisme, una versió integrista de l’islam que constitueix la base de la ideologia gihadista. Les mesquites finançades amb diners saudites són focus de radicalització i de control dels musulmans europeus. Mentre els governants de les democràcies occidentals mantinguin aquest doble joc (pel petroli o per altres raons) serà molt difícil que els ciutadans tinguem confiança en determinades mesures. Sobretot perquè l’Estat Islàmic i Al-Qaida –com Hitler– no volen cap mena de pacte o de treva sinó la derrota total, el sotmetiment de tots els que consideren “infidels” (començant pels musulmans moderats, les víctimes més nombroses) i la destrucció de la nostra manera de viure.

Pujo al tren (o al metro) i repasso els tòpics que s’emeten i s’acumulen després de cada atac gihadista. Uns tòpics políticament correctes que bloquegen un debat imprescindible i que abonen el camp perquè la ultradreta populista capti l’atenció (i el vot) de molts ciutadans. Si no fem un debat adult, quedarem clavats enmig de dos extremismes que tenen en comú l’odi a la llibertat. I l’aire serà irrespirable. Però aquest debat ha de partir d’un fet innegable: som davant d’un enemic amb una gran capacitat per mantenir aquesta guerra durant molt de temps, colpejant-nos de tant en tant. Això va per llarg. ­Siguem prou intel·ligents per actuar d’una manera ben diferent de com els fanàtics esperen que ho fem.