24 mar 2016 Periodisme, més necessari que mai
Els col·legues de l’Associació de Periodistes del Garraf m’han atorgat el Gran Premi Canallesca d’enguany, un guardó que agreixo per tres motius: perquè sorgeix de la votació lliure dels socis, perquè prové de gent –sobretot- de les noves generacions de la professió i perquè és un reconeixement de casa, la qual cosa sempre toca més la fibra. La nit de l’11 de març, va tenir lloc l’acte de lliurament dels premis de l’APG al restaurant la Fitorra i, en les breus paraules d’agraïment, vaig voler remarcar que el periodisme avui és més necessari que mai, justament quan sembla que alguns volen prescindir de la nostra feina. Arran del cas del futbolista Gerard Piqué mostrant les interioritats de l’equip blaugrana gràcies a l’aplicació Periscope, molts periodistes esportius van preguntar-se quin seria el seu futur. Aquell episodi em va animar a pensar en veu alta i vaig fer un titular irònic per resumir la situació sense caure en el pessimisme: “El periodisme és mort, visca el periodisme”.
Ara, gràcies a l’hospitalitat de Guillem Mercader i els amics del Diari, puc explicar més profundament el que vaig apuntar en la meva intervenció durant el sopar organitzat per l’APG. Penso que no és tracta d’un assumpte gremial o tècnic, atès que els periodistes només som uns gestors acreditats –no pas els amos- d’un bé col.lectiu que és el dret a la informació, que pertany a tots els ciutadans.
El periodisme va néixer amb les revolucions americana i francesa. És un fill de la llibertat contemporània. L’era de la comunicació global no ha eliminat les censures dels poders, només les ha fet més sofisticades. El combat per informar i opinar continua sent essencial. El gran canvi en aquest sentit ha estat la transformació de tots els receptors d’informació en potencials emissors, gràcies a un boom tecnològic que posa a les mans de qualsevol individu unes eines que eren pura fantasia quan jo estudiava Ciències de la Informació.
Significa aquesta opulència comunicativa que tothom és ara periodista? Hi ha qui així ho creu. De fet, hi ha qui afirma que les xarxes socials i les aplicacions com Periscope ens jubilaran a tots els que ens guanyem la vida explicant el que passa al món. Alguns pensen que ha arribat l’hora de dir-li al missatger que plegui, que la gent ja s’informarà sense intermediaris. El gest del futbolista Piqué no deixa de ser una manera de voler dir als periodistes que ja no són el que eren o es pensaven ser.
Caldria no confondre la gimnàstica amb la magnèsia. La meva tieta fent fotos o vídeos d’una tragèdia natural al sud-est asiàtic no és una periodista, és una font que el periodisme por aprofitar o no. La meva tieta –o el crack Piqué amb Periscope- pot aportar un tros d’informació sobre un fet i difondre’l a milions de persones, però això no és periodisme. El periodisme és alguna cosa més: és separar el gra de la palla, és establir la importància dels detalls, és donar sentit al caos i és oferir un relat contrastat i contextualitzat sobre algun esdeveniment d’interès general. És cert que, a vegades, el periodisme comet errors i cau en desfiguracions impresentables. Si això passa, el públic pot i ha de demanar responsabilitats als professionals. En canvi, si la meva tia desinforma, ningú podrà dir res; la meva tia és una simple amateur que actua de bona fe.
La feina del periodista és insubstituïble perquè consisteix a donar sentit a dades que, per separat, no volen dir res. No som missatgers, som intèrprets. Els fets no parlen per si sols, han de ser interpretats amb cura i amb coneixement. Ho hem tornat a comprovar arran dels atemptats de Brussel.les, aquesta mateixa setmana. Contra l’excés de dades sense comprovar, cal bon periodisme que filtri i col·loqui cada element al seu lloc. El periodisme té per objectiu abocar llum sobre un present que ens aclapara i també ajudar a respondre –sempre provisionalment i arran de terra- el perquè dels esdeveniments del món, tant els de Vilanova com els del lloc més remot d’Àfrica. Ni més ni menys.