19 mai 2016 Ni heroi ni empestat
La visita d’Arnaldo Otegi al Parlament de Catalunya ha provocat tota mena de reaccions. És el típic episodi que redibuixa amb claredat el perímetre de les incongruències i de les hipocresies de diversos actors polítics. És la situació clàssica que posa a prova la relació entre la retòrica sobre la qual se sustenta la transició i la seva vigència/adaptabilitat a un context nou. Som davant una escena en la qual el recurs a la demagògia no troba cap mena de fre perquè hom suposa que la invocació tramposa del dolor i de les víctimes actua com a mecanisme de bloqueig de qualsevol debat i, per tant, d’expulsió de tot argument que es plantegi en termes de racionalitat i responsabilitat. Puc recordar que la responsabilitat és –hauria de ser– una divisa de qualsevol polític?
Com sempre que es parla d’ETA, cal fer algunes prèvies, per esquivar els professionals de la distorsió mediàtica, aquells que agafen el rave per les fulles. En un context de democràcia, em sembla injustificable sense excepcions el recurs a la violència política. Mai he sentit cap mena de simpatia per ETA ni per cap grup que s’hagi servit del terrorisme per defensar la seva causa. Tinc amics que havien estat amenaçats pels etarres i tinc molt clar on és la ratlla que separa la víctima del botxí. D’altra banda, sempre he pensat que importar a Catalunya el model de l’esquerra abertzale és un error de grans proporcions i he criticat obertament la imitació infantívola que alguns fan dels seus plantejaments i tàctiques. Malauradament, la basquitis ha estat una tendència massa present en entorns catalanistes, fins fa poc temps. El procés que va arrencar a Catalunya l’any 2010 ha servit –també– per remarcar les profundes diferències entre dues nacions que formen part de l’Estat espanyol però que responen a factors (històrics, demogràfics, culturals, econòmics i polítics) poc comparables.
Dit això, la principal qüestió política que rau sota d’aquesta polseguera és esbrinar si Otegi és o no és –avui en dia– una figura rellevant –potser indispensable segons molts– per consolidar la pau i reconstruir la convivència dins la societat basca. Els que coneixen bé aquella realitat asseguren que el paper del líder de Sortu ha estat –des de fa temps– essencial en l’adéu a les armes d’ETA. Per què no hauríem de valorar positivament en Otegi el viratge que sí apreciem, en canvi, en altres dirigents de grups terroristes que aposten, finalment, per la via democràtica? Després de sis anys i mig empresonat, un cop ha pagat pels seus delictes, aquest home es dedica a parlar. És la cara visible i el referent d’un món en profunda mutació. Aquesta transformació no és fàcil, encara hi ha una minoria que considera una claudicació el que fa i diu Otegi. La pregunta és òbvia: cal reforçar Otegi o cal destruir-lo, per fer irreversible la pacificació? Si no es vol jugar amb foc, tothom sap quina és la resposta correcta. Salvant totes les moltes distàncies amb Irlanda del Nord, recordeu que l’Estat britànic va apostar per Gerry Adams com a interlocutor, un líder que –tot i la seva autoritat– també tenia enemics dins del camp republicà.
Si es té tot això en compte, el Parlament de Catalunya pot i ha d’escoltar Otegi. I, més enllà de les exigències del present, també perquè ETA va colpejar diverses vegades Catalunya, fent molt de mal. Els nostres parlamentaris –siguin del color que siguin– no poden fer veure que tot això no els interessa. Escoltar Otegi no vol dir compartir la seva visió, per descomptat. En aquest sentit, em sembla molt adequat el que ha escrit al seu blog Robert Manrique, víctima d’ETA i exportaveu de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (Acvot): “Però també he d’acatar la legislació que permet que aquest individu sigui al carrer i pugui ser convidat per qui ho desitgi. I posat a haver d’acatar la legislació, tinc la sang freda de permetre a Otegi que parli al Parlament per poder jutjar després les seves paraules i opinar sobre això. No puc oblidar que sempre és millor utilitzar la paraula per exposar el que fins a l’octubre del 2011 s’exposava assassinant”.
Els antics tenien una màxima que seria de bona aplicació en aquest cas: “Res en excés”. Penso que ha estat exagerat que Carme Forcadell rebés Otegi com a presidenta de la Cambra, tenint en compte que exerceix un càrrec suprapartidista que reclama equilibris molt afinats. I penso que també ha estat impropi –i poc edificant– l’intent d’utilització partidista de les víctimes portat a terme per PP i C’s, amb frases lamentables de García Albiol. Els diputats populars –com els de C’s i els del PSC– estan en el seu dret a no escoltar Otegi a la comissió d’Exteriors, però ningú no té el dret a posar en primer pla les víctimes per contraprogramar una visita. Ni honors ni gesticulacions demagògiques. Otegi no és ni un heroi ni un empestat. És una peça important per bastir un futur sense violència.
Mentre escric aquest paper, tinc davant meu dues fotos: Gaddafi amb Aznar i Gaddafi amb Zapatero. Quin escàndol, oi?