23 jun 2016 El monument
La celebració d’un referèndum a Tortosa sobre el monument franquista inaugurat al mig del riu Ebre l’any 1966 ha generat una polèmica encesa que convida a la reflexió, des de la tranquil·litat, com cal sempre que es parla dels traumes del passat recent, especialment de la Guerra Civil i la dictadura.
Primer. Considero una anomalia la pervivència del gran monòlit de Tortosa. Sóc partidari de retirar-lo i, un cop traslladat, fer-lo servir per explicar la història. Però allò important no és el que jo faria, esclar. Allò rellevant és entendre els perquès d’aquest episodi i, sobretot, de quina manera el passat i el present s’influeixen en la creació d’uns determinats imaginaris i en la fixació d’unes narratives que –més o menys fidels a la realitat– serveixen per delimitar el perímetre d’unes identitats concretes.
Segon. Els monuments tenen un temps de caducitat. Josep Piqué Tetas, alcalde de Vilanova i la Geltrú entre el 1976 i el 1979, i pare de Josep Piqué Camps, el ministre d’Aznar, ho sabia molt bé. A la meva ciutat, el monument “a los caídos” –ubicat a la cèntrica plaça de les Neus– va ser traslladat al cementiri (i reinterpretat amb una placa que esmentava tots els morts) per ordre de l’alcalde Piqué, el gener del 1977, mig any abans de les primeres eleccions democràtiques. Piqué ho va comunicar al governador civil quan la brigada d’obres ja havia desmuntat el monòlit. Salvador Sánchez-Terán, que era el governador i un dels artífexs de l’operació Tarradellas, es va enfadar moltíssim, però el criteri de l’alcalde va prevaldre. La transició –moment incert i convuls– va oferir escletxes que uns van voler i van saber aprofitar. Altres, no.
Tercer. El professor Reinhart Koselleck, expert en memòria i monuments, explica que “la re-lació entre l’imperatiu politicosocial de sentit i la seva configuració mitjançant imatges ha estat produïda a través del llenguatge de les formes dels monuments, que ha d’arribar a la sensibilitat de l’observador. Totes dues, la forma i la sensibilitat, són subjacents al canvi històric, però es modifiquen clarament en diversos ritmes temporals. Per això es dilueixen les identitats que ha d’evocar un monument, en part perquè aquests eludeixen la capacitat de recepció sensual de formes, en part perquè les formes configurades comencen a parlar un llenguatge diferent del que prèviament els havia estat assignat. Igual com totes les obres d’art [sublims o vulgars], els monuments tenen un excedent potencial de significats que eludeix les finalitats amb què van ser erigits”. Si no es comprèn això, no es pot analitzar seriosament la relació (sentimental, apolítica i alhora indiferent) de la societat tortosina amb aquest monument, d’una qualitat estètica descriptible. Alguns tortosins ho verbalitzen de manera més senzilla que Koselleck: “Fa molt que hi és, ens hi hem acostumat”.
Quart. El riu Ebre és un lloc de memòria. En termes generals i dins del context de la Guerra Civil, com a escenari d’una de les seves batalles decisives. A la vegada, el monument de Tortosa és també –és vulgui o no– un lloc de memòria, i com a tal fou concebut pel règim de Franco. Hi ha una sobrecàrrega de sentit: un lloc de memòria franquista en un lloc de memòria –el riu– obert a totes les interpretacions. Lloc sobre lloc, memòries en disputa, dislocacions, solapament i desfiguracions. L’historiador francès Pierre Nora és el pare de la teoria dels llocs de memòria. “Els llocs de memòria –escriu Nora– neixen i viuen del sentiment que no hi ha memòria espontània, que cal crear arxius, mantenir aniversaris, organitzar celebracions, pronunciar elogis fúnebres, fer actes, perquè aquestes operacions no són naturals”. Cap lloc de memòria és immutable ni queda al marge de la correcció del temps en mans del temps. Nora considera que allò que fa apassionants els llocs de memòria és “incloure el màxim de sentits en el mínim de signes” i el fet de ser aptes “per a la metamorfosi, en l’incessant ressorgiment de les seves significacions i l’arborescència imprevisible de les seves ramificacions”. Memòria adherida a memòria, com a l’estació de Bolonya, on se superposa el dolor de la Segona Guerra Mundial amb el dels anys del terrorisme negre i roig que van assolar la ciutat.
Cinquè. Després de parlar amb diverses fonts tortosines i ebrenques no tinc una única resposta. Hi ha –em sembla– una suma d’inèrcies i actituds, un magma local on el costum se solapa amb la indiferència quotidiana, que podria explicar l’acceptació passiva d’un monument que –com editorialitzava el setmanari L’Ebre– “una part de la població ha optat per convertir en una altra cosa” diferent de l’exaltació de la victòria franquista. Des de fora, alguns han caigut en la simplificació, en comptes de fer l’esforç de comprendre els fets, tot aplicant als tortosins una caricaturització que, en canvi, es denuncia quan la rep el conjunt dels catalans. Ara, les últimes notícies de l’interior confirmen que la desfranquització pendent és una tasca urgent que va més enllà dels monuments.