21 jul 2016 La Sra. Pérez i la ideologia

Sense senyores Pérez les democràcies no funcionen bé. La senyora Pérez és una votant de la desapareguda CiU, una ciutadana poc ideològica –com la majoria de la gent- que triava aquesta opció perquè “defensa el que és nostre, aquí i a Madrid”. Hi ha senyores i senyors Pérez que voten altres partits, esclar. Jo parlo d’aquesta senyora Pérez perquè durant més de vint anys va decantar les majories en aquest país, especialment en els comicis anomenats autonòmics. La senyora Pérez va quedar astorada (i indignada) quan Jordi Pujol va confessar públicament –aviat farà dos anys- que havia actuat com un evasor fiscal durant més de tres dècades. Aquell episodi no la va allunyar gaire de la política atès que ella no és una persona polititzada, però sí va incrementar la seva desconfiança vers “els que manen”. Des de l’any 2012 i per influència –sobretot- dels seus fills, la senyora Pérez va anar abraçant l’independentisme progressivament, una evolució que va portar-la a votar Junts pel Sí el 27-S. Ella resumeix aquest gir de manera molt senzilla: “ens han acabat la paciència”. El seu marit no ho ha vist tan clar i encara forma part del grup dels que enyoren la CiU d’antany.

No sé si els dirigents i associats del naixent Partit Demòcrata Català hi pensen gaire, en la senyora Pérez. Ho desconec. Potser creuen  que la senyora Pérez s’ha fet gran, la qual cosa és innegable. Potser creuen que la vella senyora Pérez ha estat substituïda per la jove senyora Pérez, cosa que també és ben certa. Per tant, per ser precisos, caldria parlar de les diverses senyores Pérez que hi ha, les que tenen 68 anys i les que en tenen 42, amb valors, interessos i prioritats molt diferents. En tot cas, la qüestió és igualment rellevant: què ofereix aquest nou partit a l’elector poc ideològic que mai votarà una dreta espanyolista, una esquerra sucursalista o un independentisme anticapitalista? Aquest elector és favorable a la independència però també podria allunyar-se del procés, davant un excés de discòrdia interna i una suma de decisions incomprensibles que incrementin la sensació de descontrol i feblesa. També ho podria fer si associa un full de ruta amb el protagonisme d’una minoria extremista, populista i obsessionada en convertir les classes mitjanes en l’enemic a abatre. En aquest sentit, el pas al costat de Mas va ser un gest d’una transcendència que encara no hem mesurat ni valorat bé, malgrat que l’arribada de Puigdemont a la presidència suggereix l’aparició d’oportunitats compensatòries en un entorn sòcioelectoral força desconcertat.

Per dir-ho de manera gràfica: Ramon Espadaler i Antoni Fernández Teixidó somien amb atreure totes les senyores Pérez –velles i joves- cap a Unió Democràtica o algun partit nou que pretengui imitar la CiU pujolista. S’adonen –Espadaler i Fernández Teixidó- que l’ascendent de la CUP sobre el procés ha generat un malestar més que profund en sectors amplis del sobiranisme d’ordre. També comproven -com ho fa tothom- que Junts pel Sí és presonera dels cupaires i que tendeix -per inèrcia- a mirar més cap a l’esquerra que cap el centre. Aquesta realitat només sembla corregida per la popularitat i proximitat de Puigdemont, que presideix un Executiu -cal recordar-ho- que ell no va triar. Però el diagnòstic que sobre l’eix ideològic fan Espadaler i Fernández Teixidó queda desenfocat pel seu diagnòstic sobre l’eix nacional: ells atribueixen l’origen de tots els mals a l’abandonament de l’autonomisme per part de CDC mentre la senyora Pérez -tan moderada ella- està encantada amb la possibilitat que Catalunya deixi de demanar permís a Madrid i tingui un seient a les Nacions Unides.

Què ofereix el nou PDC a les senyores Pérez -velles i joves- d’aquest país nostre tan estrany? He sentit i he llegit algunes veus que consideren que el gran problema del PDC és que s’assembla a ERC. No s’hi assembla gens, encara que hagi fet explícit el republicanisme. El problema és un altre, com ja he escrit fa pocs dies: l’enyorança dels post-convergents pel pal de paller que havia estat la CiU dels anys de majories fortes de Pujol. En la mesura que el PDC no té cap possibilitat d’esdevenir allò que avui és l’SNP a Escòcia, el seu objectiu més urgent és clarificar-se ideològicament per articular un espai que pugui créixer, per plantar cara als adversaris, per defensar els valors i els interessos de sectors que se senten postergats i -sobretot- per fidelitzar votants que podria perdre si intenta competir amb ERC per veure qui és “més social”. Llegit el document del PDC anomenat Bases fundacionals  confirmo el perill de confondre la síntesi de tradicions doctrinals amb la vaguetat de plantejaments i la indeterminació de les fronteres ideològiques. És intel·ligent i positiu assumir el millor llegat de la socialdemocràcia i del liberalisme, però és ingenu i suïcida vendre un discurs que sigui tan genèric i tan políticament correcte i amorf que no serveixi per construir cap alternativa, ni per donar empara a les moltes senyores Pérez que viuen i treballen aquí.