03 set 2016 Maneres de morir

El que va passar ahir al Congrés dels Diputats –segona votació d’investidura– em provoca una pregunta, que no vol ser improcedent: el no de Pedro Sánchez a “deixar governar” Rajoy és una qüestió de principis, és una qüestió de coherència o és una qüestió de supervivència? Suposo que la primera reacció condueix a pensar que el líder del PSOE cerca, sobretot, salvar la seva trajectòria. Però mireu de girar la història: Sánchez semblava políticament mort, però després del 20-D va ressuscitar, i posteriorment, després del 26-J, ha exhibit una notable resistència a les pressions dels que propugnen la continuïtat del PP al Govern espanyol. Què vol Sánchez? Hipòtesi plausible: triar ell la seva manera de morir. Equivocar-se amb les seves decisions i no amb les dels altres seria una manera menys dramàtica de dir-ho.

Seria suficient per al PSOE que Rajoy imités Artur Mas i fes un pas al costat per evitar, d’aquesta manera, les terceres eleccions? Veig que els rumors que arriben de Madrid apunten a aquesta possibilitat, però no sembla pas que el líder popular pensi que ha arribat l’hora de sortir d’escena. Està massa a gust en el seu paper i costa imaginar qui podria fer-lo millor. Si això fos teatre, tots els personatges tindrien un dibuix clar, menys el de Sánchez. Rajoy connecta amb els que volen que la vida funcioni sense que es noti, Iglesias connecta amb els que volen una altra vida i Rivera connecta amb els que tendeixen a creure que sense ells no hi ha vida possible. En canvi, Sánchez –en una mena de vida artificial– és un personatge que s’escapa del guió i per això és més interessant avui que fa tres mesos. De tots quatre, el socialista és l’únic que evoluciona realment dins el relat i és l’únic que ha desafiat una inèrcia que el convertia en més que un figurant i menys que un protagonista.

La transició espanyola es va fer a partir d’una agregació de febleses, però llavors això era una virtut. Avui la feblesa és bloqueig. La feblesa de Sánchez és la feblesa d’uns números que surten d’una societat cada cop més fragmentada i més complexa, per això els votants socialistes fan costat al seu líder i això relativitza el pes d’uns editorials que demanen intensament que el perdedor que es pretenia alternativa faciliti l’arribada al poder del guanyador. I, per sota de tot, hi ha la catalana cosa, que durant la transició va actuar com a accelerador de les reformes i ara és el membre fantasma del mutilat, aquella cama tallada que continua fent mal quan plou. Per això els bascos ara han adquirit una densitat escènica que els afavoreix tant com els engavanya, i per això Ciutadans no serà mai aquella frontissa perifèrica d’antany.

Sánchez ha aconseguit –ell solet– que aquesta farsa de tan escassa volada agafi –finalment– la coloració de les velles tragèdies. És d’agrair.