06 oct 2016 Càlcul de forces

El meu primer pensament va ser que els poders de l’Estat espanyol s’equivoquen des del punt de vista estratègic amb la petició de pena d’inhabilitació per a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pels fets del 9-N. D’aquesta manera ho vaig argumentar abans-d’ahir en un breu comentari al programa de Jordi Basté a RAC1. La Fis­calia no ha previst que aquest moviment serà un tret que li sortirà per la culata, un bumerang que acabarà enfortint i mobilitzant encara més el bloc independentista a partir de la lògica acció-reacció. La majoria dels moviments socials, des dels temps de les primeres organitzacions obreres, han crescut a partir d’aquesta dinàmica. La repressió –del tipus que sigui– ha de ser aprofitada pel bàndol més feble per obtenir més suports i per difondre la seva causa i guanyar terreny. La història ensenya aquesta lliçó, tant en conflictes armats com en escenaris de lluita pacífica, cas de l’actual Cata­lunya.

Ara i aquí, la repressió dels considerats rebels està en mans dels fiscals i dels jutges, que volen una condemna que sigui exemplar. Però aquestes mateixes instàncies no poden amagar –em sembla– el seu temor justament a l’efecte bumerang que abans esmentàvem. Només així es pot entendre que, finalment, s’hagi retirat el delicte que comporta la pena de presó. Tot plegat resulta massa evident: es tracta d’organitzar per a Mas, Ortega, Rigau i Homs un aparador semblant al que es fa servir contra els membres d’ETA i els de l’esquerra abertzale, però sense portar aquest símil fins al límit. L’expresident ha de ser castigat i ha de semblar –a ulls de l’opinió pública espanyola i exterior– que és una mena d’Otegi, però no se’l pot convertir en un màrtir. No poden fabricar una reedició del Companys que va empresonar el govern de la República i, després, va executar Franco. Inhabilitar Mas no és cap broma, però és menys que posar-lo entre reixes, com –per exemple– fa Putin amb els seus adversaris més crítics. Una cosa és fer la guerra bruta a l’estil rus i una altra és exigir que els tribunals espanyols imitin exactament l’estil de Moscou en un afer que no és criminal sinó estrictament polític, com se sap a les cancelleries d’arreu i als principals mitjans internacionals.

Passades unes hores de saber-se la notícia, vaig començar a dubtar de la meva tesi. ¿I si resulta que Madrid ha previst que la reacció de la societat catalana a la inhabilitació començarà i acabarà en una manifestació? ¿I si tenen raó els que pensen que aquesta jugada atemorirà i desmo­bilitzarà els sectors més moderats de l’independentisme? ¿I si els convergents, els republicans i els cupaires no saben fer front comú contra aquesta nova escomesa? ¿I si pot més l’odi de certs entorns a Mas que la intel·ligència política a l’hora de generar moments d’oportunitat? Al darrere d’aquesta mena de dubtes hi ha un debat subterrani que incomoda el món independentista i que té a veure amb dos conceptes: risc i cost. La retòrica festiva de l’anomenada revolució dels somriures ha tapat dos fets obvis: a) no sabem quanta pressió pot fer Madrid per evitar que Catalunya marxi; b) no sabem quanta pressió estan disposades a suportar les bases del moviment independentista per assolir la meta. Raimon Obiols, per exemple, ha dit que la majoria independentista ho és només “de botó” perquè vol construir un ­Estat propi sense sacrificis, de manera “indolora” i que no representi “conseqüències negatives”. A Madrid i a Barcelona n’hi ha molts que pensen el mateix que el veterà dirigent socialista.

Una probable condemna en ferm de Mas, Ortega, Rigau i Homs ens dirà si el moviment independentista és ­presoner del seu relat naïf del “ja ho tenim a tocar” o si, finalment, ha ­assumit que no n’hi ha prou de posar-se una samarreta de colors cada Onze de Setembre ni d’organitzar molts actes de l’ANC i Òmnium. Aquest canvi de rasant que regala la Fiscalia de l’Estat connecta –fent ­giragonses– amb la proposta de referèndum anunciada per Puigdemont; cal recordar que el 9-N és un èxit –que els ­poders de l’Estat han copsat clarament– perquè representa una vic­tòria del sobiranisme contra les amenaces. Per això ­aquella jornada va ser un punt de sortida (amb efectes diferits), no un punt d’arri­bada. Els comentaristes obsedits a pre­sentar Mas com un covard encara no s’han adonat de la importància histò­rica del 9-N, tenen massa feina a psicoanalitzar-se. Es va fer visible el que Madrid volia amagar. Sense el 9-N, Margallo no diria ara –des de les Nacions Unides– que l’independentisme “avança a tota mà­quina”.

Mas afirma que el judici contra ell i els altres exconsellers encausats ha de servir per “eixamplar” la base social de l’in­dependentisme i perquè “es faci pinya”. Segons l’expresident de la Generalitat, el judici pot “fer obrir els ulls a molta gent”. Per ajudar-hi una mica, Mas hauria de ­començar a dir que, efectivament, ell va desobeir. Altrament, el relat no té sentit i les paraules neguen el mèrit de l’acció. I hauria d’afegir, amb claredat, que ho va fer perquè hi ha prohibicions que són senzillament injustes.