10 nov 2016 Jefferson ho sabia
La recent victòria de Donald Trump exigeix més preguntes que laments. És un esdeveniment que reclama una mica de modèstia per part dels que observem l’escena. Res no es pot analitzar si no es busca com pensen els que pensen diferent que nosaltres. Als nostres verals, aquest moment d’incertesa convoca els fantasmes de l’antiamericanisme i reedita les caricatures sobre una nació més diversa i plural que cap altra; no deixa de fer riure que una societat com l’espanyola –castigada per dues dictadures durant el segle XX– gosi emetre determinats judicis sobre la societat dels Estats Units. Siguem seriosos: de la mateixa manera que l’esperançadora victòria de Barack Obama no ho va convertir tot en una meravella, l’amenaçador triomf de Trump no farà que tot esdevingui una catàstrofe. El que és innegable és que l’arribada al poder del primer president negre va ser el resultat d’un corrent d’esperança mentre que l’onada que ha aixecat Trump és una revenja sense glòria, el fruit d’un negativisme acumulat, embolicat amb les frustracions d’amplis sectors socials que se senten exclosos per la política oficial.
Us imagineu el triomf d’un Trump en un gran país de la Unió Europea com França o Alemanya? Es viuria d’una forma diferent, molt més nerviosa i terminal, per raons òbvies. Els francesos, per exemple, s’han mobilitzat un parell de vegades de manera excepcional i dramàtica per evitar que un Le Pen –primer el pare, després la filla– arribés a la presidència de la República. Fa anys, vaig escoltar aquesta frase de boca de Xavier Rubert de Ventós, que ell atribueix –em sembla– a un amic seu de l’altra banda de l’Atlàntic: “El feixisme sobrevola sovint els Estats Units, però sempre acaba aterrant a Europa”. He pensat molt en això, durant les últimes hores. Serà Trump el que acabi desmentint aquesta sentència i pervertint, per tant, la idea d’un poder presidencial vacunat contra la tirania?
Els missatges de Donald Trump en campanya han xocat amb molts dels valors que van néixer amb la revolució americana, i que nien al cor d’una república que es va crear per escapar de la intolerància de la vella Europa. Serà el president Trump un intolerant àvid de poder absolut que posarà en perill el sentit de la presidència? Canviarà la demagògia insultant de la seva campanya per polítiques moderades, dialogants i realistes? Nixon va corrompre la dignitat presidencial però el sistema va detectar les seves martingales i, després de la seva caiguda, es va poder restaurar –amb un ús audaç de la llibertat de premsa– la idea d’un poder limitat i sota control. Amb George W. Bush el sistema va ser menys contundent, però la veritat sobre les armes de destrucció massiva i la invasió de l’Iraq també ha aflorat, finalment. La societat dels Estats Units ha demostrat una capacitat d’autocrítica que no és gaire freqüent a Europa, un aspecte que cal tenir en compte en aquests moments.
Els pares fundadors, quan van declarar la independència el 1776, no només tenien al cap alliberar les tretze colònies de l’abús i l’arbitrarietat del rei d’Anglaterra. Pretenien, sobretot, dotar-se d’uns mecanismes que impedissin als seus territoris la imitació d’unes formes de govern que consideraven obsoletes, ineficaces i contràries a la raó. Com a il·lustrats que van tenir l’oportunitat de traslladar a la realitat la teoria de la divisió de poders, aquests líders estaven obsessionats amb generar unes estructures que fossin més fortes que qualsevol Trump de torn.
Potser Thomas Jefferson sabia que algun dia el poble triaria un paio tan barroer i perillós com Trump. El tercer president del país –home de vasta cultura i principal redactor de la Declaració d’Independència– va deixar dit això en la seva al·locució inaugural, el 4 de març del 1801: “Durant el debat d’opinions que hem viscut, l’animació de la discussió i dels esforços ha adoptat de vegades un aspecte capaç de desorientar estrangers no habituats a pensar lliurement ni a dir i escriure el que pensen; però havent estat decidit això ara per la veu de la nació, anunciada d’acord amb les regles de la Constitució, tothom es disposarà sota la voluntat de la llei, sens dubte, i s’unirà en esforços comuns pel bé comú. Tothom tindrà també en la seva ment el sagrat principi que si bé ha de prevaldre en tots els casos la voluntat de la majoria, aquesta voluntat ha de ser raonable per ser legítima; i que la minoria té els seus drets iguals, que lleis iguals han de protegir, i que violar això seria opressió. Unim-nos, doncs, conciutadans, en un sol cor i una sola ment. Tornem a la relació social aquella harmonia i afecte sense els quals la llibertat i la vida mateixa són coses tristes; i no oblidem que, després d’abolir de la nostra terra aquella intolerància religiosa sota la qual ha sagnat i patit la humanitat tant de temps, poc haurem guanyat si se sosté una intolerància política tan despòtica, tan perversa i tan capaç de persecucions amargues i sagnants”. Aquest missatge sembla escrit ara mateix per ser escoltat per Trump i també per Hillary Clinton.