24 nov 2016 Angles morts: 1976, 2016
Adolfo Suárez –ara ha sortit a la llum el document audiovisual que ho certifica– no va voler convocar un referèndum sobre la monarquia després de la mort de Franco perquè sabia que es perdria; d’aquesta manera, l’anomenada llei per a la Reforma Política que va obrir la porta a la transició portava incorporada la forma monàrquica de l’Estat. Tapada per la posterior Constitució del 1978, no se’n parla gaire d’aquesta llei, que va ser votada en referèndum el 15 de desembre del 1976, amb un resultat favorable de més del 90%, malgrat que la majoria de partits de l’oposició antifranquista van propugnar l’abstenció. Tinc a la memòria la imatge difuminada dels meus pares anant a votar i la dels meus mestres dient que allò era una farsa. El posterior joc d’equilibris entre els reformistes del règim, els militars i els partits que sortien de la clandestinitat va convertir l’assumpte de la Corona en un element al marge de qualsevol debat, sobretot quan tocava escriure la Constitució. El fragment de l’entrevista de 1995 on Suárez explica aquesta jugada no fa altra cosa que il·lustrar el que podríem anomenar teoria dels angles morts.
La història té angles morts i l’actualitat també en té. Un angle mort és el que la gent del cinema anomena un “fora de camp”. És allò que no es veu. Quan circulem en automòbil, som conscients que els miralls del vehicle sempre deixen un angle mort, la qual cosa vol dir que no tenim mai tota la informació i, a vegades, això provoca problemes. Una tasca dels historiadors és mostrar els angles morts dels esdeveniments del passat, de la mateixa manera que una tasca dels periodistes –si no vaig errat– hauria de ser mostrar els angles morts dels esdeveniments en curs. Per comprendre bé què ha passat i què està passant, els angles morts han de deixar de ser-ho. Una societat oberta de debò –no la dels falsos liberals que defensen els forts i obliden els febles– té l’obligació d’afegir llum a la foscor. Aquesta i no altra és la divisió política fonamental: partidaris de tractar la ciutadania com adults i partidaris de les ombres xineses i del plasma presidencial.
Un angle mort de 1976 ha deixat de ser-ho. Molts direu, potser, que no calia trobar les paraules exactes de Suárez per saber que la República va ser un tabú de la transició i que la metodologia resumida en la frase “de la llei a la llei” té truc. Però la veritat històrica –com la que narra el periodisme– exigeix proves que fonamentin les interpretacions, altrament tot és pura opinió, en el pitjor sentit del terme. Conèixer amb detall aquell episodi ens permet comprendre millor el que se sospitava i, sobretot, ens permet anar veient la transició com una suma d’angles morts que han acabat confegint un mural d’opacitat.
Ara ve quan em toca fer un aclariment que faig de tant en tant: no estic criticant la transició en bloc, en la línia del que diu Podem (que es carrega tot el que Carrillo va fer) o d’altres. Parteixo de la idea que es van haver de prendre les decisions que el context permetia i jo no sóc ningú per assajar ucronies. No jutjo el passat amb les ulleres del present, que és una actitud intel·lectualment perversa i políticament estúpida. El que intento fer –des que vaig escriure Els assassins de Franco– és interrogar-me sobre els forats negres del relat oficial de la transició, que és el discurs que fa de pedra de toc per establir el que és o no és “constitucional”, és a dir, per crear una jerarquia de valors i d’idees dominants. Per cert, també un avís als que fan lectures reduccionistes: vaig iniciar aquesta exploració molts anys abans del començament del procés català.
Tot això seria un assumpte acadèmic si no fos que l’Espanya que s’organitza a partir del període 1976-1978 mostra avui signes alarmants d’aluminosi, descrits per molts autors des d’una mica abans de l’esclat de la crisi econòmica. L’angle mort de fa quaranta anys connecta –de forma no gaire subtil– amb els angles morts d’ara mateix, fins i tot en sentit literal. Hi pensava abans- d’ahir, en tot això, en veure –atònit– la imatge que va oferir el canal televisiu del Congrés dels Diputats durant el debat i votació en secret del suplicatori perquè Francesc Homs sigui jutjat com si fos un criminal. Les càmeres van enfocar tota l’estona el sostre de l’hemicicle, convertint el fet greu que allí s’esdevenia en un enorme angle mort per a tots els contribuents, un exercici de pornografia que ni els empleats de Putin o Erdogan podrien superar. Aquest fora de camp gegantí dictat per l’autoritat competent –com algú ha notat– recorda el punt de vista de les càmeres durant el cop d’Estat del 23-F de 1981, un rastre icònic que suggereix les metàfores que cadascú vulgui, sobretot en un país on són legals –per exemple– la Fundación Francisco Franco i Falange, organització continuadora del partit únic de la dictadura.
El fora de camp és també el fora màscares d’alguns. No és només un problema per als que demanen un referèndum sobre el futur de Catalunya, és una vergonya per a qualsevol espanyol que vulgui estar més a prop d’Estocolm que de Riad.