01 des 2016 Havel, no Fidel Castro

S’ha mort Fidel Castro i jo penso en Václav Havel. El polític i escriptor txec, com el cubà, va enfrontar-se a una tirania i va liderar una revolució, però no va convertir-se en dictador, sinó en president democràtic de Txecoslovàquia. Castro va fer la guerra a un dictador per acabar creant una nova dictadura, mentre que Havel va lluitar contra un règim dictatorial per portar un sistema de llibertats, pluralisme i respecte als drets humans. Havel, nascut a Praga el 1936, deu anys més tard que Castro, va ser un revolucionari de debò, que no va perpetuar-se en el poder ni va perseguir ni va eliminar els que no pensaven com ell. Havel és un dels meus referents, no Castro.

Diuen que Castro forma part de l’educació sentimental d’algunes generacions. I jo penso en Havel. Entenc perfectament que el guerriller barbut que va aconseguir derrocar el dictador Batista el 1959 provoqués entusiasmes entre el jovent de l’època. Ell i els seus van encarnar l’èpica d’una revolta admirable contra un autòcrata que governava amb el beneplàcit de l’imperi. Però després, quan la revolució esdevé un règim d’opressió, aquella ànsia de justícia i audàcia juvenil es fossilitzen, i l’alegria d’una nova pàtria lliure es transforma en tristesa, exili i paranoia.

Diuen que Castro va ser dictador perquè no va tenir altra opció, perquè l’hostilitat nord-americana i el bloqueig el van obligar a governar amb el garrot, perquè la culpa de tot sempre és dels EUA. I jo penso en Havel. Des dels temps antics, l’argument de l’enemic exterior és la gran coartada dels que volen un poder absolut sobre la vida de la gent. La lògica perversa de la guerra freda va xocar contra les aspiracions d’una Cuba que volia determinar el seu futur, però això no justifica un sistema de partit únic, fonamentat en el culte al líder i la supressió de qualsevol discrepància. Per exemple, el Regne Unit no va deixar mai de ser una democràcia quan –entre el 1940 i 1941– va haver de suportar cada dia les bombes dels avions de Hitler sobre Londres i altres ciutats.

Diuen que Castro ha fet molt per als cubans i esmenten com a prova concloent l’educació i la sanitat. I jo penso en Havel. Moltes dictadures –recordeu la de Franco– combinen la manca de llibertats amb uns serveis socials que pretenen reforçar el consens de la població al voltant d’un ordre injust. La Txecoslovàquia comunista –la que va empresonar Havel, la que va prohibir les seves obres– tenia bons metges i formava excel·lents enginyers, científics i músics. Permeten els resultats educatius i sanitaris obtinguts per les autoritats cubanes relativitzar les execucions, depuracions i empresonaments dels considerats “enemics” de l’Estat? “El castrisme et porta a l’escola i després et diu que hi ha molts llibres que no pots llegir”. Així m’ho va explicar Ramón Colás, fundador de les “biblioteques independents”, dissident i lluitador pels drets humans exiliat als Estats Units.

Gerardo Pisarello ha fet una piulada que diu: “Fidel Castro impulsó la revolución que hizo de Cuba el país menos desigual de América Latina. Su reto ahora es conquistar más democracia”. I jo penso en Havel. Segons el primer tinent d’alcalde de Barcelona, Cuba és una democràcia, però no ho és prou, aquest és el problema. Hauria dit el mateix de la “democràcia orgànica” del franquisme? L’expressió “més democràcia” indica amb claredat quin és el rerefons i el punt de partida de l’esquerra populista que avui pretén regenerar les institucions. D’altra banda, em sorprèn que el fill d’un desaparegut de la dictadura argentina exhibeixi tan escassa empatia amb aquells que pateixen altres dictadures. Castro, com els membres de la Junta Militar argentina, va ordenar l’empresonament, la tortura i l’execució de milers de persones.

Anna Gabriel fa unes declaracions des de l’Havana –on ha viatjat com a representant oficial de la CUP– i parla del castrisme com d’una “democràcia social i econòmica”. I jo penso en Havel. I penso en els més de 330.000 votants que els cupaires van aconseguir el 27-S, i penso en el Govern Puigdemont, que depèn de deu diputats que admiren amb fervor el particular sistema de Castro, igual que la consellera de Treball. Sota les samarretes dels anticapitalistes hi ha això, també. La frivolitat d’una part de la societat catalana explica que la fascinació pel totalitarisme no passi factura, malauradament. Farien bé els cupaires de tenir present que qualsevol dictadura –també si es fa dir “democràcia popular”– és corrupta per definició. Per entendre’ns: una comissió com la presidida per David Fernàndez per investigar els Pujol és inimaginable al paradís caribeny que reivindica Anna Gabriel. I a Madrid, per cert.

Ha mort Castro i penso en el que ens va dir Havel. Totes les dictadures –comunistes o no– se sustenten en la mentida. És la mentida allò que primer podreix les paraules i, després, podreix l’ambient i la vida de la gent. Els que ataquen el castrisme de manera furibunda però relativitzen el franquisme o aplaudeixen la Xina capitalcomunista són també part de la mentida, encara que ells potser no ho saben.