08 des 2016 Valls vestit de Blair
Manuel Valls em recorda Tony Blair. I no només perquè alguna vegada ell mateix ha dit que se sentia proper a les posicions del que va ser premier britànic. Ara, quan el polític socialista francès nascut a Catalunya decideix intentar arribar a la presidència de la República, aquesta semblança es fa més intensa. El discurs de posada de llarg de Valls com a candidat a les primàries presidencials –fet des de la ciutat d’Évry– evocava l’energia i la determinació de la primera època del que va ser l’estrella del New Labour.
No ho té fàcil Valls, hi ha molta gent al Partit Socialista que té les mateixes aspiracions que ell, i a l’esquerra en general, barallada i compartimentada. L’exministre Emmanuel Macron –ben connectat amb l’elit econòmica– també ha fet el pas i s’assembla massa a Valls en aquesta intenció de vestir-se com un nou Blair, assajant una síntesi que capti votants de dreta sense perdre els d’una esquerra que pateix una crisi aguda d’identitat. El creixement del partit de Marine Le Pen explica una part d’aquest neguit, però seria ingenu i reduccionista pensar que tot és degut a la pressió que el populisme d’ultradreta fa sobre els partits convencionals. Tal vegada és el Front Nacional qui aprofita amb habilitat i molta demagògia les febleses dels seus competidors.
Per què esmento Blair tot passant per França? Més enllà del seu discutit i discutible final al costat de Bush i Aznar en la invasió d’Iraq (la qual cosa fa que molts jutgin de manera negativa totes les seves polítiques), l’escocès va aconseguir posar fi a una llarga etapa de governs conservadors al Regne Unit, i va estar-se durant una dècada al número 10 de Downing Street. La reformulació del laborisme que va adoptar a partir de les tesis de pensadors com Anthony Giddens va traduir-se en èxits electorals i suport social, i responia a una fatiga dels vells esquemes de la socialdemocràcia britànica. Aquell nou plantejament va tenir la virtut d’assenyalar camins per al socialisme europeu, encara que alguns mai no el van entendre, sobretot als països meridionals. El que es va anomenar tercera via és malvist avui per aquells que abjuren del reformisme i de la col·laboració entre sector públic i sector privat, però ningú pot negar que Blair va ser el principal motor de renovació del llenguatge i de les polítiques d’unes esquerres que havien quedat fossilitzades. La crisi econòmica ha donat aire a tots aquells que van veure’s escombrats per Blair, els quals atribueixen els mals d’avui a aquella relectura del socialisme democràtic feta per qui sempre van veure com un infiltrat (recordeu, li deien Tory Blair). Per això el Labour és liderat ara per Jeremy Corbyn, i per això a Catalunya i Espanya guanya posicions una esquerra populista que no té cap mena de vergonya a l’hora de reivindicar el peronisme, que sembla un acudit. La llei del pèndol doctrinal ens ha portat a la cornucòpia.
Abans de Blair, els socialdemòcrates tenien por de parlar d’ordre, de seguretat, de família, de mèrit, d’immigració i d’identitats. L’equip de capçalera del líder laborista va saber robar les grans paraules que els conservadors s’havien quedat en exclusiva, en un context de desànim propiciat pels efectes del thatcherisme. L’operació va ser tan delicada com audaç, i partia d’una idea que –al meu parer– no ha perdut vigència: el progrés de les societats es genera a partir de valors que semblen oposats. Per exemple: la solidaritat (fraternitat en termes històrics) és un valor oficialment d’esquerres, però no té cap sentit deslligat d’un valor com la seguretat. El repte, per tant, és l’equilibri a l’hora de formular polítiques; un equilibri sempre precari, com demostren les darreres declaracions sobre els refugiats que ha deixat anar la cancellera Merkel, la figura política europea que –fins ara– més ha fet per acollir els que fugen de la guerra de Síria.
No sé si Valls serà un nou Blair de debò. El que sí sabem és que la França (i l’Europa) d’avui no és el Regne Unit de fa vint anys, i que ara triomfen els missatges més simples i més catastrofistes, els que pinten solucions de tot a cent. Que Valls hagi parlat de plantar cara a Putin, Erdogan, Trump i la Xina en el seu primer discurs de campanya suggereix que potser li és més fàcil mirar cap enfora que mirar cap endins. Així mateix, el profund malestar francès que vincula identitat nacional, immigració, terrorisme i benestar no és un assumpte que depengui només de les paraules que es fan servir, la complexitat del cas exigeix segurament desmuntar certeses i consensos molt àmpliament compartits, sense fer el joc als enemics de la democràcia.
Malgrat el que diguin els que mai van acceptar-lo, Blair va ser creïble durant una pila d’anys, i va aconseguir frenar els conservadors millor que ningú. Si Valls vol imitar-lo, haurà de preparar-se per a una carrera de fons. La seva aposta només agafarà volada si sap mantenir-la amb prou convicció perquè no sembli un producte de temporada, destinat només a pescar els que dubten entre una il·lusió invisible i un vot resignat contra Le Pen.