01 gen 2017 Miralls irlandesos (2): Quina mena de República?

Conserva l’actual República d’Irlanda els valors que van inspirar els homesque van firmar la proclamació d’independència del 1916? Hi ha irlandesos que pensen que l’Estat que es va crear l’any 1922 —després de la guerra contra els britànics— no ha estat fidel als ideals de la revolta armada que va obrir la porta a la llibertat. Aquella proclamació —diuen— apuntava el disseny d’una República socialment avançada, igualitària, separada de l’Església, amb una visió moderna del paper de la dona i amb la mirada posada en el futur. En canvi, l’Estat que els irlandesos van donar-se ha tingut una trajectòria —afegeixen— fortament conservadora, marcada pel pes d’un catolicisme intervencionista i fonamentada en un bipartidisme rígid i orientat sempre al centredreta que ha deixat un paper testimonial a les forces d’esquerra i ha exercit un control moral estricte sobre els ciutadans. Per a comprendre de què parlem, direm només que els anticonceptius no es van legalitzar fins a l’any 1985, l’homosexualitat era considerada un delicte castigat amb penes de presó fins al 1993 i el divorci no es va aprovar fins al 1996; val a dir que el matrimoni entre persones del mateix sexe es va aprovar l’any 2015, en un referèndum que va assenyalar una clara evolució de la vella mentalitat dominant.

L’anomenat Easter Rising del 1916 es produeix un any abans de la Revolució Soviètica i és, per damunt de tot, una insurrecció separatista. Els seus elements principals formen part del nacionalisme republicà contrari a continuar amb un autogovern limitat, el Home Rule, que era el que tenia el suport de la majoria de la població irlandesa en aquell moment. És innegable que, en el context de la seva època, la proclamació que escriu Patrick Pearse desprèn un aire laic, democràtic i progressista, inspirat en el lèxic de la Revolució Americana i de la Revolució Francesa. Però no podem parlar d’una revolució explícitament socialista encara que la intenció de part dels seus promotors fos instaurar una República amb trets socialitzants d’acord amb les necessitats d’unes classes populars agudament afectades per la pobresa. Cal tenir en compte que, al començament del segle XX, Dublín era una de les ciutats amb més misèria d’Europa, amb un índex de mortalitat altíssim i amb barris on milers de persones malvivien en petits apartaments d’una sola habitació sense cap higiene ni seguretat. Abans, entre 1845 i 1849, la Gran Fam —provocada per la pèrdua de diverses collites de patata— va produir més d’un milió de morts i va generar la immigració de més d’un milió de persones. Aquella catàstrofe va canviar la fesomia del país.

Per a entendre l’accent progressista de l’Easter Rising cal tenir en compte, a més de les circumstàncies esmentades, el fet que un dels seus líders era James Connolly, dirigent sindical d’una llarga trajectòria i fundador de l’Irish Citizen Army (ICA), un dels dos grups armats —l’altre eren els Irish Volunteers— que van enfrontar-se als britànics. Connolly, nascut a Edimburg de pares irlandesos, havia estat soldat abans de dedicar-se al sindicalisme i a la política, tant a Escòcia com als Estats Units. Va tornar a Irlanda el 1910, va fundar l’Irish Labour Party el 1912 i, després, durant el tancament patronal del 1913 a Dublín, va tenir un paper protagonista quan va començar a organitzar la defensa activa dels treballadors en vaga, embrió del que va ser l’esmentat ICA. Aquest líder —que va ser home de pensament a més d’home d’acció— va elaborar una singular síntesi de nacionalisme, socialisme, republicanisme i antiimperialisme que també incorporava l’emergent protofeminisme de les dones que es van sumar al moviment nacionalista radical. L’esforç de Connolly per a vincular la lluita de classe i la lluita nacional des d’una perspectiva antiimperialista anava en contra dels grans corrents de l’esquerra de l’època, que considerava que els discursos patriòtics només eren coartades de les burgesies nacionals per a controlar el proletariat i amagar els seus veritables interessos de dominació. Connolly semblava massa nacionalista als ulls dels uns i massa obrerista als ulls dels altres.

Segons l’historiador Donald Fallon, Connolly tenia al cap la Comuna de París del 1871 i veia la revolta irlandesa com una batalla urbana feta des de les barricades. Aquesta iconografia insurreccional i romàntica del fallit experiment revolucionari francès —vindicat alhora per comunistes i anarquistes— donava una aurèola internacionalista i obrera a un pla que pretenia, per damunt de tot, la secessió d’un territori de l’Imperi britànic. No tots els nacionalistes irlandesos admiraven els fets de París; l’anticlericalisme abrandat d’aquell episodi disgustava els sectors que se sentien propers a una Església irlandesa que havia estat perseguida i marginada per les autoritats britàniques i els colonitzadors anglesos. El catolicisme havia hagut de resistir i era, per tant, una instància feble en aquell context, a diferència del que passava amb l’Església d’altres països. Connolly mateix s’havia declarat públicament catòlic i semblava, potser, que Irlanda era un cas estrany en què les esquerres podrien conviure harmònicament amb una religió que era omnipresent.

Això no obstant, les vagues obreres i la conflictivitat van fer saltar les alarmes de la jerarquia catòlica, que avivava l’anticomunisme i que també va criticar sense contemplacions l’Easter Rising, malgrat que hi havia capellans joves que s’identificaven amb el moviment. Després de la revolta, en canvi, certes publicacions catòliques van ser molt actives a l’hora d’empènyer un canvi de l’opinió pública que va significar que els qui havien estat titllats d’irresponsables i bojos passaven a ser enaltits com a grans herois i màrtirs. Connolly, que dóna nom a l’estació ferroviària principal de Dublín, és la icona d’un país que —segons diuen alguns— hauria pogut ser; d’altres afirmen que l’oficialisme es va apropiar del seu nom, però que va oblidar el seu llegat progressista; i també trobem aquells qui —amb una actitud més combativa— pensen que l’esperit del líder que va ser afusellat pels britànics assegut en una cadira (havia estat ferit durant la revolta) tornarà, a mesura que la crisi i la corrupció posin en evidència que les coses s’han de fer d’una altra manera.

La República imaginada i proclamada el 1916 per Connolly i els seus companys era millor que la que va establir-se, finalment, el 1949? Sí, el lector ha llegit bé, no és cap errata. La República d’Irlanda no va arribar fins molts anys després de la independència, com a resultat d’un llarg procés, circumstància que pot sorprendre alguns lectors catalans. La independència acordada el 1922 amb els britànics va donar lloc a l’Estat Lliure Irlandès, però no a una República. El tractat firmat entre Londres i els nacionalistes oferia a Irlanda un estatus similar al del Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, la qual cosa implicava jurar lleialtat al rei anglès i mantenir uns vincles amb l’Imperi. Aquesta qüestió va dividir els nacionalistes irlandesos, molt més —paradoxalment— que la partició que deixava fora del nou Estat els comtats d’Irlanda del Nord. Per a la majoria de l’IRA (Irish Republican Army), aquest acord era un traïció als seus ideals republicans i als dels lluitadors del 1916. Les diferències semblaven irreconciliables i el juny del 1922 va esclatar la guerra civil entre els partidaris i els contraris al tractat. Les forces governamentals van tenir l’ajut dels britànics i el suport de la majoria de la població, mentre que l’IRA anava quedant aïllat. Les accions de represàlia per part dels dos bàndols van ser dures i, en acabar-se el conflicte, el maig del 1923, la violència va haver de donar pas a la política i a la tasca de construir un país nou. Encara avui, l’eix principal que separa els grans partits irlandesos és la posició en aquella guerra fundacional, un episodi tràgic que va partir famílies i ciutats, una experiència que —salvant totes les enormes distàncies— nosaltres també coneixem.

La República va arribar solemnement uns anys després de la Segona Guerra Mundial, el 1949, quan l’Imperi havia començat a declinar d’una manera indeturable i la geopolítica dominada pels Estats Units permetia trencar els darrers lligams amb Londres. Abans, el 1937, Éamon De Valera, el polític irlandès més important del segle XX, va impulsar una nova Constitució que —entre d’altres coses— va abolir el càrrec de governador general, el representant oficial del rei anglès, i va crear una presidència de l’Estat votada pel poble. Les estructures eren del tot republicanes, però encara no es va escriure la paraula màgica, per bé que el terme Estat Lliure Associat quedava substituït pel d’Irlanda o Eire. En l’endemig, durant la Segona Guerra Mundial, De Valera va assajar delicats equilibris per a mantenir el país en la neutralitat; tot i que simpatitzava ambels aliats, va veure l’oportunitat de marcar distàncies amb els veïns, i no va fer cas d’una oferta de Churchill que prometia una Irlanda reunificada després de la guerra si Dublín se sumava a les nacions que lluitaven contra Hitler. Des del 1916 fins al 1949, no podem parlar pas d’un camí ràpid ni fàcil, certament.

Molts catalans demanen avui com ha de ser una futura República de Catalunya. I la paraula República —que caldria relativitzar— és com un fetitxe cobejat. En determinats ambients, sembla que la forma d’Estat republicana implica necessàriament un govern perpetu d’una única i determinada ideologia. Hi ha qui només vol la independència de Catalunya si li asseguren que sempre governaran els seus, amb els seus principis, els seus valors i les seves polítiques. Alguns anhelen —sense saber-ho— una mena d’Irlanda del Mediterrani, però de signe contrari, mirant només cap a l’esquerra. Un país de futur —em sembla— és un país on tothom compta i on tothom pot optar a governar.