ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | A la meitat del camí
4232
post-template-default,single,single-post,postid-4232,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

06 gen 2017 A la meitat del camí

El matí del dia de Reis és un homenatge que la poesia ret a la fe. Els anuncis de colònies han ocupat el lloc dels poetes i els llibres d’autoajuda el lloc dels sacerdots, però el 6 de gener continua sent un moment per creure. No parlo dels creients de tot a cent –milions de consumidors– sinó d’una altra mena de creença, estimada com la possibilitat de travessar el mirall o –si som més pop– fer servir les entrades secretes de les historietes de Mortadelo i Filemón. Per atzars biogràfics i biològics estic obligat a creure –fins i tot a pensar– que cada matí del dia de Reis tot recomença, i que Déu –si existeix– és un operador de cabina que tira la pel·lícula amb aquella barreja de professionalitat, rutina i secret que pertoca a l’ofici. Per tant, mai he sabut si els regals són per insistir en la màgia o per advertir-me que el temps passa ràpid.

On és exactament la frontissa del viatge? Els Reis d’Orient no ho responen, això. Altra feina tenen, esclar. Dant, al començament de la Divina Comèdia, escriu: “A la meitat del camí de la vida / em vaig trobar dins d’una selva obscura / perquè havia deixat la recta via”. Al segle XIV, l’esperança de vida dels humans era menor que avui, la meitat del camí se situava vora els trenta-pocs. Ara, en canvi, la meitat del camí és més tard, estadísticament parlant. Dit això, constato que mig segle de soroll no ha trencat el silenci expectant de les primeres hores del matí d’aquesta jornada. Diré que tot gira encara, i la claror entra a l’habitació com el viatger que va sense equipatge. Hem deixat fora totes les paraules que tallen, hem firmat la treva efímera amb els ambaixadors de la ràbia, hem fet veure que nosaltres no som la guerra. Diré –menteixo– que vivim aquesta funció com si fos la primera vegada.

El carbó i els duros de xocolata. I les capses embolicades. I el tros de cordill que s’han deixat els patges. I les ombres que observen escèptiques l’interior de les nostres –diguem-ne– esperances o apostes, amb els llums de l’espeleòleg i la paciència del traginer. Ombres malparides, ombres desafiants, sempre a punt de fer-se passar per records de primera classe o tràilers d’altres vides. Els Reis han passat i han donat corda al rellotge que porto a l’esquena, com un ninot de llauna comprat a Cal 65 una tarda de l’hivern de l’any 1974. Ens donen corda, fins que la molla s’afluixa o es trenca.

Els Reis d’Orient s’han assegut al sofà, ho noto. I s’han begut aquell whisky de malta –són uns putes– que jo guardava per a les grans ocasions. És avui la gran ocasió o només un replà més de l’escala? No ho sé. Els Reis –és estrany– tenen la cara dels meus amics, fins i tot fan els seus gestos i ­diuen les seves frases. Tinc sort de no fumar, perquè avui sortiria a comprar tabac i –amb el vostre permís– potser em perdria.

Etiquetes: