12 gen 2017 Si balla, vota’l

Els esdeveniments de la política passen de manera veloç a les nostres pantalles però els actors polítics parlen del futur com si sempre hi haguessin pensat reposadament. Torno a llegir La lentitud, de Milan Kundera, publicat el 1995. A les primeres pàgines, hi trobo això: “Perquè la font de la por es troba en el futur, i qui s’ha alliberat del futur no ha de témer res”. L’imperi de les enquestes ens demostra que els polítics confonen “el després” amb “el futur”. Després? Després sempre hi ha unes eleccions o altres per preparar. Després del Nadal, o després de l’estiu, o després del debat dels pressupos- tos, o després del congrés del partit… Els polítics s’alliberen del futur a canvi de pensar en el després merament electoral, que és una forma de supervivència que hem donat per bona. Pensar en les eleccions no és dolent, pensar només en les eleccions és poc intel·ligent. No és un problema de curt termini, és un problema d’imaginació.

Les nostres democràcies –basades en la predicció del comportament dels electors i en les oscil·lacions de l’opinió pública– han creat una idea solemne del futur, una idea excessivament sagrada i literària del lloc que vinculem als nostres fills i els nostres nets. Paradoxalment, quan els partits redacten els seus programes electorals, els costa posar els llums llargs i escapar de les turbulències del moment. Una altra cosa és que els programes intentin compensar aquest immediatisme amb apel·lacions genèriques a objectius perennes. Però això són consells de decoració que serveixen per dir que “tenim uns principis” i “ens mouen uns valors”. El futur a debat tendeix a fer acte de presència en contextos en què les reformes no semblen donar resposta a determinades demandes.

Agafem el cas del Brexit. El referèndum sobre el Brexit va ser una consulta vinculant sobre el futur dels ciutadans del Regne Unit, que van decidir abandonar la Unió Europea, que és un projecte pensat per consolidar la pau, el comerç, els drets socials i la cooperació entre els estats del Vell Continent després de dues guerres mundials. Resulta desconcertant que un element clau en la victòria dels partidaris del Brexit no fos justament el futur sinó el passat, o la nostàlgia d’una grandesa britànica postimperial idealitzada. El futur és una Unió Europea que, malgrat els seus problemes, errors i febleses, genera dia a dia un espai comú. És un espai imperfecte i llastrat per les lògiques estatals, però representa un model de convivència sense precedents. Per molts britànics aquest futur no és prou atractiu, la qual cosa fa pensar que –més enllà de les fal·làcies d’alguns antieuropeistes– Brussel·les falla quan ha d’explicar on anem i com. El futur no es ven sense esforç, requereix una certa exemplaritat per fonamentar els discursos de l’esperança.

Tornem a Kundera. En aquesta mateixa novel·la parla dels polítics com a ballarins: “El ballarí es distingeix del polític ordinari en el fet que no desitja el poder, sinó la glòria” perquè el seu objectiu és “ocupar l’escenari per fer-hi brillar el seu jo”. No vol gestionar ni transformar, sinó ser el centre. El judo moral és –segons l’autor txec– la tècnica de combat d’aquests individus. Kundera va anticipar-se als nostres dies amb una exactitud admirable: “Si un ballarí té la possibilitat d’entrar en el joc polític, rebutjarà ostensiblement totes les negociacions secretes (que són, des de sempre, el terreny de joc de la veritable política) i les denunciarà com a mentideres, poc honestes, hipòcrites, brutes; farà proposicions en públic, en una estrada, cantant, ballant, i instarà expressament els altres a seguir-lo en la seva acció; hi insisteixo: no pas discretament (per donar a l’altre temps de reflexionar, de discutir contrapropostes), sinó públicament, i si pot ser per sorpresa: ‘Està disposat ara mateix (com jo) a renunciar al seu salari del mes de març en profit dels nens de Somàlia?’. Sorpresos, els que l’envolten només tindran dues possibilitats: o bé rebutjar-ho i desacreditar-se així com a enemics dels nens, o bé dir que sí enmig d’un tràngol terrible que la càmera haurà de mostrar maliciosament”. Som aquí, ni més ni menys. Som en aquest carnaval. Hi ha diverses figures destacades de la nostra política –barcelonina, catalana, espanyola, europea– que encaixen en aquesta descripció. Però no es tracta només de casos aïllats, sinó d’una tendència més enllà i més ençà dels tics populistes, d’una aguda mutació de les categories del joc polític i de la concepció que se’n té.

La devastació cínica lligada a la crisi econòmica i institucional ha donat ales (i públic) a la gesticulació moral dels nous ballarins polítics, capaços de fer les mateixes promeses que els polítics convencionals sense que ho sembli, com ninots d’un ventríloc. L’aparador més interessant d’aquest fenomen és l’Ajuntament de Barcelona, on el pacte de govern entre els que denunciaven la casta i els seus suposats representants ha aconseguit que el futur promès i el passat criticat de manera furibunda es fonguin en una nova faula de redempció.