19 gen 2017 Si Pallach tornés

El dimecres 11 de gener va fer quaranta anys de la mort de Josep Pallach, polític i pedagog que va desaparèixer tot just quan la transició agafava embranzida. Com hauria influït en la història recent aquell catalanista i socialista democràtic que tenia tots els atributs del líder nat? Mai no ho sabrem. Aquest exercici d’història ficció és atractiu, sobretot enmig d’un paisatge marcat pel descrèdit de la política, el col·lapse de l’autonomisme, la pèrdua de pes del PSC, la moda dels populismes i el trist final de Jordi Pujol. Què diria i què faria avui Pallach? On seria en aquest moment? Són preguntes impossibles. Perquè van lligades a d’altres qües­tions, també sense resposta. Per exemple: Pallach hauria disputat la presidència de la Generalitat al líder convergent? Hauria aconseguit articular un socialisme català fort desvinculat del PSOE? Hauria construït un centreesquerra prou ampli per ocupar l’espai de CiU i d’ERC? Hauria tingut Maragall de competidor o d’aliat? Ja ho hem dit: la història contrafactual o virtual és apassionant –imagineu Pallach governant Catalunya–, però no deixa de ser una suma de conjectures. Pallach viu en la memòria dels que el van conèixer i, malauradament, és un gran desconegut de les noves generacions, una part de les quals se senten seduïdes per doctrines ­rovellades però embolicades com mate­rial nou.

Quan llegeixo papers sobre Pallach em colpeix constatar de quina manera va ser incomprès per molts coetanis seus i com alguns van intentar desacreditar-lo, perquè no encaixava en la plantilla ideològica i d’interessos d’uns temps de simplificacions i traç gruixut. La seva esposa, Teresa Juvé, ho explicava així en una entrevista que li va fer Pere Baltà: “Ningú no s’atrevia a dir aquelles coses. La paraula socialdemòcrata irritava els més radicals. Fins i tot els que anaven de centristes i després han resultat ser de la dreta més absoluta miraven de no excitar la ira dels comunistes que dominaven els mecanismes de la paralegalitat i tenien infiltrats els mitjans de comunicació propietat de la dreta. Els feien servir de punta de llança per atacar-lo constantment. Ara no paga la pena denunciar-ho. És evident que els promotors d’aquelles campanyes contra el meu home han quedat del tot desautoritzats. Llegir els diaris i trobar-te constantment aquells articles era del tot descoratjador”. Segons Joaquim Ferrer, que va formar part del partit de Pallach, “durant els últims anys fou atacat durament pels comunistes i pels seus companys de viatge. Fou calumniat. Uns i altres feren un setge duríssim al PSC-Reagrupament. S’hi afegí el PSOE, que volia un socialisme català subordinat”. Aquests testimonis conviden a reflexionar sobre coses de rabiosa ac­tualitat com el tracte que dóna la cúpula de ­Ferraz als socialistes catalans, la construcció de suposades hegemonies, la voluntat de destruir determinades fi­gures públiques o la coincidència estra­tègica de diversos sectarismes contra ­idees i persones que els fan nosa. Som un país petit, però amb una alta densitat de mala bava.

Pallach i la Catalunya “devoradora d’homes”, en expressió de Gaziel. Pallach i els odis de la tribu. Pallach i la dificultat que tenen aquells que volen fer-se escoltar sense caure en formes capellanesques i en efectismes de mal teatre. Una part de la nostra societat –durant els anys setanta i avui– s’estima més oscil·lar entre el maquiavel·lisme de sínia i la sentimentalitat hipermoralitzant. L’anàlisi autocrítica és percebuda com una feblesa o una deserció quan és tot el contrari, és l’únic camí per intentar fabricar victòries i anticipar-se a esdeveniments que limiten el camp de les decisions.

Però això exigeix certs atributs o talents per part d’aquells que es posen al capdavant de la gent. Amadeu Cuito, estret col·laborador del líder nascut a Figueres, ha escrit que Pallach tenia les ­dues condicions bàsiques del bon polític: la tenacitat i la intuïció. “En tot moment –remarca Cuito–, sabia formular i pro­posar, entre tots els possibles, l’objectiu més beneficiós per al seu país”. Aquesta personalitat es completava amb una actitud que avui és revolucionària: “Mai ningú no el va sentir donar lliçons de moral. Ni en nom del seu partit, ni en nom de les seves idees, encara menys en nom propi. Predicava amb l’exemple, en silenci”. Els xarlatans amb llagrimeta avui sovintegen.

Els que van tractar Pallach coincideixen a subratllar-ne l’honestedat, l’austeritat i la claredat. Deia el que feia i feia el que deia. Pallach no va jugar a les impostures i ho va pagar car. “Bomber del capitalisme” era el qualificatiu més suau que li dedicaven. En un temps essencialment antipolític com el nostre, tampoc no ho tindria fàcil. Ell, que va militar al POUM i que va formar part de la resistència contra els nazis, potser hauria de suportar les lliçons dels revolucionaris de saló; ell, que era un catalanista sense sucursalismes, potser hauria d’escoltar els retrets dels que confonen la pressa amb el coratge. Josep Pallach, una altra Catalunya. Imprescindible.