01 feb 2017 Miralls irlandesos (i 3): Una identitat evaporada

Imagineu-vos una hipotètica Catalunya independent amb una Barcelona on el català ja no el parlés ningú i on —a més— un dels grans negocis de la ciutat i del país fos l’ensenyament del castellà o espanyol a milers d’estrangers. Us sembla exagerat? Dublín, la capital de la República d’Irlanda, és exactament això: no s’hi parla l’irlandès (també anomenat gaèlic) i, a la vegada, és plena de centres dedicats a ensenyar l’anglès, que abans de ser la llengua global va ser l’idioma dels colonitzadors i de l’Imperi britànic. Per a un català que participi de les premisses catalanistes, aquesta situació pot ser desconcertant. La identitat catalana va lligada d’una manera inequívoca al combat per recuperar i normalitzar la llengua com a signe de prestigi i eina d’ús corrent en tots els ordres de la vida col·lectiva; per això pot sorprendre que el poble irlandès faci servir l’anglès d’una manera generalitzada malgrat tenir un idioma propi gaudir dels instruments propis de qualsevol estat membre de la Unió Europea.

La constitució de l’anomenat Estat Lliure d’Irlanda, a partir del 1922, no va representar el restabliment ple de la llengua irlandesa, malgrat que a finals del segle XIX s’havia posat en marxa l’anomenat Renaixement gaèlic, més tardà i breu que la nostra Renaixença i comparable en els seus plantejaments a altres moviments culturals de recuperació nacional a Europa nascuts a l’escalf del Romanticisme, com els casos polonès, txec, hongarès, danès, flamenc o els més propers del Felibritge, a Occitània, i el Rexurdimento, a Galícia. De fet, quan es va produir la insurrecció independentista de Pasqua del 1916, la llengua irlandesa ja era una raresa a Dublín i el món nacionalista desenvolupava la majoria de les seves activitats en anglès. És cert que un dels líders principals d’aquella revolta, Patrick Pearse, era escriptor i una figura principal del moviment de recuperació del gaèlic, però l’enfocament culturalista no era el dominant entre els separatistes, que feien més èmfasi en els problemes socials i els assumptes pròpiament polítics.

Les invasions, les guerres i l’arribada progressiva de colonitzadors de parla anglesa van introduir aquesta llengua, que va esdevenir a partir del segle XVII l’idioma de les classes dominants: propietaris de terres, mercaders i professionals liberals. Els pagesos parlaven irlandès, però a les ciutats, cada cop amb més força, l’anglès s’imposava com la llengua imprescindible per a viure, fer negocis i progressar socialment. A començament del segle XIX, es calcula que es va registrar el nombre més alt de parlants d’irlandès de tota la història —quatre milions o més—, però eren els estrats més pobres de la societat i el procés de substitució es va accelerar. La Gran Fam que va sacsejar Irlanda durant la dècada de 1840 va ser el cop definitiu contra l’irlandès: un milió de morts més un milió de persones que van emigrar arran de la misèria extrema. Allò va representar una pèrdua irreparable de la massa crítica de parlants de l’irlandès, un episodi que va sentenciar el futur d’una cultura. A més, aquella etapa va coincidir amb la implantació d’un sistema educatiu hostil a la llengua pròpia i amb una actitud de l’Església també refractària.

La Lliga Gaèlica (Conradh na Gaeilge), creada el 1893, va promoure intensament la normalització, l’ensenyament i la difusió de l’irlandès, però no va poder frenar les inèrcies creades ni l’atractiu que l’anglès tenia per a les noves generacions d’escriptors, com James Joyce i W.B. Yeats, entre d’altres. El professor Bryan Fanning, autor de Irish adventures in nation-building, explica que “després de la independència, la llengua s’institucionalitza com una assignatura escolar obligatòria i una validació del caràcter distintiu irlandès”, però “el gaèlic no va aconseguir definir una consciència irlandesa distintiva perquè no hi havia prou persones que el parlessin, l’escrivissin i el llegissin”. Som davant d’una institucionalització cultural fallida. Comparar el cas de l’irlandès des del 1922 i, per exemple, el cas de l’hebreu a Israel a partir del 1948 seria un exercici apassionant, salvant sempre les distàncies que calgui.

L’Administració de la República d’Irlanda inverteix avui molts recursos (una part dels quals provenen de les institucions europees) perquè l’irlandès s’aprengui a l’escola i perquè sigui present en la retolació dels carrers i als mitjans de comunicació de titularitat pública, però aquesta llengua només es parla habitualment en unes zones molt determinades del país (conegudes com a Gaeltacht), sobretot a l’oest, a la costa atlàntica. Els nens estudien l’irlandès a les aules, però tendeixen a oblidar-lo quan arriben a l’adolescència, més si tenim en compte que la universitat és únicament en anglès. Així mateix, no es pot obviar la influència sobre la població dels mitjans anglòfons en general, especialment de les cadenes televisives britàniques. D’altra banda, hi ha una literatura en irlandès, però la seva visibilitat pública és discreta i queda circumscrita a àmbits molt militants i especialitzats.

La catalanitat és inimaginable sense la presència viva de la llengua catalana, encara que s’accepti —no sense controvèrsia— que hi ha expressions de la nostra cultura que són en castellà; en aquest sentit, com és sabut, l’independentisme de nou encuny ha generat un debat molt encès sobre la relació entre llengua i projecte polític, una discussió amb posicions molt contrastades. En canvi, la identitat irlandesa no té amb el gaèlic el mateix tipus de relació que tenim nosaltres amb el català. Som davant d’una identitat nacional que no es fonamenta en la llengua, sinó en tres aspectes molt forts que —d’alguna manera— substitueixen el paper que té l’idioma en altres nacions: la música popular (expressada en anglès i en irlandès), els esports nacionals com el futbol gaèlic i el hurling (que provoquen la passió i les apostes de milers de seguidors) i el catolicisme (menys fort avui que fa unes dècades, a causa de la secularització de la societat i l’impacte de certs escàndols). Amb tot, i després de conviure un temps amb irlandesos, em sembla que allò que més els identifica i els vincula és la condició de poble discriminat durant segles en la seva pròpia terra i la condició de comunitat emigrant, amb parents per mig món, des de Liverpool fins a Melbourne, passant per Manchester, Nova York, Toronto, Buenos Aires, Montevideo, Ciutat del Cap, Sydney o Auckland. La diàspora irlandesa és la nació perduda i retrobada, els camins d’ultramar que permetien escapar d’un destí marcat per la pobresa, l’opressió i una vida sense expectatives. El relat col·lectiu d’Irlanda no s’entendria sense aquests irlandesos “de fora” que també conformen i enriqueixen la identitat dels “de dins”. Hi ha un orgull d’aquesta identitat irlandesa global i ganes de convertir aquesta història de dolor, aventura, desarrelament i enyorança en un èxit sorgit de condicions negatives. La memòria —gran eix de tota identitat— és per als irlandesos una memòria sense glòries, plena de sacrificis i malvestats. Fins i tot la memòria de la independència va lligada al record d’una guerra civil de la qual no agrada parlar.

Les identitats es construeixen en relació amb l’altre. Em costaria dir amb rotunditat si els irlandesos són ara molt o poc antibritànics. Tenen actituds que semblen contradictòries a ulls d’un català. Per exemple, fan una defensa molt clara de la seva diferència respecte dels veïns i, alhora, consumeixen una part del seu imaginari popular sense cap mania, des de la Premier League (seguida amb fervor des de tots els pubs del país) als reality shows i les telesèries de la BBC, passant per músics, còmics i novel·listes populars del Regne Unit. Algunes modes i alguns costums britànics són imitats amb normalitat a Dublín i altres ciutats, però això conviu amb un sentit de pertinença que mai no es deslliga dels referents més forts: el sofriment de les generacions passades, la voluntat de posseir la pròpia terra (que va ser dels amos estrangers) i l’esperit rebel i alhora fatalista, barreja agredolça del substrat catòlic i del republicanisme que va transformar el nacionalisme autonomista en una altra cultura política, capaç de plantar cara a l’imperi més important de la seva època.

El Fianna Fáil, el partit fundat per Éamon de Valera —el polític més important d’Irlanda durant el segle XX—, va ser el gran impulsor de la modernització econòmica de la nació, la qual cosa va reconfigurar, en part, la identitat col·lectiva. Al Govern, durant seixanta-un anys des del 1932, la formació de Valera, en la seva primera etapa, “defensava el proteccionisme econòmic, el nacionalisme cultural, l’ideal d’una Irlanda unida i la pràctica dels valors catòlics”, segons resumeix Bryan Fanning. Després, des de finals dels cinquanta, aquesta mateixa elit dirigent “va articular un nacionalisme econòmic que no va tenir menys èxit com a ideologia política”. A partir dels anys seixanta, Irlanda va obrir-se, es va fer més pròspera i més secular, i “els patrons familiars i les normes també van canviar”. El professor Fanning ens ofereix la llista de fenòmens que van alterar un món molt marcat pels imaginaris rurals i el conservadorisme: “El feminisme i el moviment de les dones, la revolució sexual, els canvis en els papers de gènere a causa d’un nombre cada cop més gran de dones treballant fora de casa, l’existència de mètodes anticonceptius, nous models de criança dels fills i la nova forma de pensar sobre la infància i els drets dels menors, tot això va treballar per a soscavar la influència de la doctrina catòlica tradicional.” Paradoxalment, alguns valors del nacionalisme insurrecte del 1916, com el feminisme i el laïcisme, van retornar mig segle després per la porta del darrere, quan la República ja era una realitat consolidada, construïda sobre arquetipus que, d’alguna manera, oblidaven una part del llegat progressista dels qui van decidir enfrontar-se als britànics armes en mà.

Les identitats i la seva gestió són el gran assumpte del segle XXI. No hi ha identitats tancades ni estàtiques viables en societats obertes i pluralistes com les de l’Europa occidental. La identitat és imaginada més com un itinerari que com una foto fixa. En aquest context, i al primer cop d’ull, un pot tenir la sensació que la identitat irlandesa és una identitat evaporada, mig per temor a la fossilització folklòrica i mig per contacte amb uns veïns amb una potència cultural evident. La desbritanització que anhelaven els nacionalistes culturals de finals del XIX s’ha donat només a mitges, perquè ha estat impossible reconstruir un escenari (sempre idealitzat i remot) sobre una llengua que va anar morint —literalment— amb els seus parlants. Els irlandesos d’avui —connectats directament a la cultura global mitjançant l’anglès— constitueixen una comunitat nacional amb un fort sentit del patriotisme i del cosmopolitisme, que viu amb la tranquil·litat de qui disposa d’un estat sobirà dedicat a mantenir uns mínims, mitjançant una sèrie de rutines que conformen el que alguns estudiosos anomenen “nacionalisme banal”. Vull dir que els irlandesos, quan van pel món, no han de donar mai explicacions sobre allò que són o deixen de ser. Aquesta és la seva llibertat, aquesta és la seva conquesta, i aquest és el seu exemple.