20 feb 2017 Resposta proporcional
El recurs a la força, en mans de demòcrates, sempre ha de ser proporcional. Aquesta és la teoria. Quan la força és en mans de falsos demòcrates –com Putin o Erdogan– es produeixen situacions d’arbitrarietat, abús de poder i repressió indiscriminada. Un dels assumptes de la teoria política contemporània és com un Estat democràtic fa front al terrorisme sense devaluar les llibertats bàsiques i els drets fonamentals. El terrorisme gihadista ha intensificat aquest debat, que ja es produïa quan els que mataven eren organitzacions com l’IRA, ETA o Brigades Roges. Contra el terrorisme etarra, els governants no podien seguir els mètodes de Franco, esclar. Per exemple, cap govern de la democràcia va arribar a suspendre l’autonomia d’Euskadi; però no siguem ingenus: a l’altra cara de la moneda, hi trobem els GAL, sorgits de les clavegueres estatals.
Quan el conflicte es produeix de manera pacífica i s’expressa per conductes impecablement democràtics, els governants responsables saben que les estratègies i plantilles de la lluita antiterrorista no són adequades ni políticament recomanables. El nou independentisme català no s’assembla a res del que ha passat abans. Ni ETA, ni GRAPO, ni Terra Lliure, ni les organitzacions revolucionàries dels anys vint i trenta tenen res a veure amb el sobiranisme que deixa de ser minoritari el 2012. Contra els independentistes –que demanen un referèndum i munten manifestacions massives sense cap incident– l’Estat ho té difícil per emprar la violència. Quina és la proporcionalitat raonable davant de milers de persones que fan performances festives amb cartolines de colors? Madrid té un problema i ho sap.
Fins ara, el combat oficial contra l’independentisme s’ha desenvolupat sobre dos eixos: els tribunals (forçant al màxim el paper del TC) i la desacreditació mediàtica. Aquesta estratègia s’ha complementat de manera oficiosa amb episodis de guerra bruta des de les clavegueres ministerials, aprofitant casos de corrupció política real o prefabricada; la creació d’una comissió d’investigació al Congrés hauria d’aportar llum sobre l’anomenada operació Catalunya. Malgrat tants esforços, l’independentisme no ha retrocedit. Ara entrem en una nova fase.
Per poder aplicar la força amb més contundència sobre el moviment independentista, cal alterar l’escenari, cal fer-lo apte a una nova proporcionalitat repressiva. Però la realitat és la que és. Només es pot reescriure el relat. Llavors, toca inventar un guió alternatiu i repetir-lo des de tots els altaveus possibles. Hi poden contribuir tertulians mentiders, exministres ressentits i fiscals amb afició al teatre. Tot fa feix. Es fabrica una Catalunya virtual dominada per la fractura social i la violència, i s’espera. D’això se’n diu canviar el marc, i és un mètode molt antic. La postveritat –que tant ens fascina– ja era una eina del comte duc d’Olivares.