16 mar 2017 La sentència i la sortida
La sentència del TSJC que inhabilita Mas, Ortega i Rigau il·lumina el moment de manera especial i ens permet veure clarament algunes coses que, potser, ens havien passat desapercebudes enmig de la boira, la polseguera i el soroll. Els magistrats que han jutjat els tres polítics han convertit el procés –segurament sense ser-ne conscients del tot– en un fenomen de qualitat diferent del que havia estat des del 2012 fins dilluns passat.
La consulta participativa del 9-N va ser menys que un referèndum però va ser molt més que una simple enquesta. El Govern Rajoy i també alguns sectors de l’independentisme van suposar que l’invent de Mas seria una mena d’aplec sense cap transcendència; per cert, Herrera –en aquell moment líder d’ICV– va dir que el 9-N no era una consulta sinó “una mobilització”. Quan –després d’una jornada sense cap incident– es va veure que més de dos milions de persones havien dipositat una papereta en una urna, el Madrid oficial es va posar nerviós. Fins aquell dia, el procés no havia superat l’ agit-prop. L’assaig de referèndum havia deixat l’Estat fora de joc i calia restaurar l’autoritat: la maquinària judicial es va engegar. Si el 9-N va ser un exercici col·lectiu contra la por, la sentència del TSJC intenta recordar qui té el poder efectiu, que és el de castigar.
A partir d’aquí, la primera virtut de la sentència és ubicar el procés en els seus termes reals, més enllà de la retòrica amable de la revolució dels somriures i les performances de cada Diada. L’Estat espanyol farà servir la força per impedir el que –segons paraules de Rajoy– és percebut com “una amputació”. La força és avui cosa dels jutges, no dels militars. En aquest sentit, el canvi de rasant hauria de servir perquè l’independentisme fos menys naïf i tingués una visió més complexa del terreny de joc. El voluntarisme ha fet créixer el moviment independentista de manera espectacular, però no pot ser el fil conductor d’una estratègia intel·ligent.
La segona virtut de la sentència és mostrar-nos les discrepàncies en el bàndol contrari a la independència i el referèndum. Ens hem acostumat a les grans controvèrsies entre convergents, republicans i cupaires, però no són les úniques. Aquests dies estem sentint els que lamenten que Mas, Ortega i Rigau no hagin rebut penes més dures, els que pensen que el TSJC ha estat tou, els que propugnen que Rajoy sigui més bel·ligerant amb l’enemic separatista. No hi ha unanimitat sobre el grau de repressió que cal aplicar als dirigents independentistes: uns només volen atemorir, altres volen arrencar el que consideren “males herbes”. Aquesta desavinença indica una altra cosa: a Madrid no saben què fer amb Catalunya.
Finalment, la tercera virtut del judici del 9-N és fer-nos pensar sense apriorismes en els límits de la mobilització independentista al carrer. La manifestació de suport als tres polítics en el primer dia del judici al TSJC va ser considerable però no va tenir la magnitud ni la continuïtat que algunes proclames prometien. Veurem si les manifestacions per fer costat a Carme Forcadell són més concorregudes. En tot cas, cal admetre que el nivell de resposta popular a les tres inhabilitacions –comptant les cassolades– ha estat més que discret. Atès que Puigdemont, Junqueras i els portaveus de la CUP sempre parlen de deixar la part final del procés a la mobilització, no em sembla sobrera cap reflexió al respecte. Alguns escenaris que l’ANC estaria dibuixant fan pensar en actuacions que, en el millor dels casos, imitarien l’ocupació de places del 15-M, una tàctica que dona minuts de televisió però que –com vam veure– no canvia la posició de cap govern.
Aplicar la força dels tribunals als promotors del 9-N és un senyal inequívoc que en el cor de l’Estat espanyol no es vol una solució al que s’anomena “problema catalán”. El fort es limita a esperar una sortida mentre adverteix del que pot passar-li a qui impulsi un referèndum. Quina és la diferència entre solució i sortida? Quan cerquem una solució, no podem prescindir de la tossuda realitat. En canvi, qui cerca una sortida només necessita aturar el problema, congelar-lo a partir d’un ús oportunista de les circumstàncies, com fan els que van repetint que l’independentisme ha crescut per tapar la corrupció, una consigna delirant que fins i tot Iceta –gens sospitós de portar l’estelada– ha negat rotundament.
Una part de la societat pensa que la solució és un Estat independent, després de moltes dècades de creure que l’autonomia podria resoldre un plet històric que, ara com ara, és una suma de greuges que reconeixen també molts no independentistes, cas d’entitats com el Cercle d’Economia i Foment del Treball. Som aquí –recordem-ho– perquè el TC va carregar-se l’Estatut, i fa gràcia que Pérez de los Cobos ara expressi una tímida autocrítica. Encara que l’independentisme ha comès errors estratègics no menors, les altres possibles solucions –el federalisme, etcètera– no han estat formulades ni tenen qui les defensi. Per això és ingenu pensar que una sortida per posar fi al procés seria el mateix que una solució del problema.