17 mar 2017 La família Ulises
El TBO fa cent anys. Aquest setmanari d’historietes és un dels culpables directes de la meva afició a la lectura i em consta que som un quants milers de ciutadans adults els que podríem integrar el club d’exalumnes formats en aquesta escola impresa d’humor i costumisme. Jo vaig començar a llegir el TBO a mitjans dels anys setanta, durant la meva infància i per influència de la meva germana gran, que també el llegia. Els meus pares em donaven una petita assignació setmanal, que jo em gastava íntegrament en diverses publicacions infantils: dues o tres de Bruguera, alguna de l’editorial mexicana Novaro (entre les quals les aventures de Tarzan i de Superman, traduïdes dels nord-americans) i, és clar, el TBO. El meu gran moment d’alegria era quan, en tornar del quiosc o de la petita llibreria del barri, em disposava a devorar aquelles pàgines de coloraines.
Encara que sempre estimaré personatges com Zipi i Zape o Mortadelo i Filemón, he de confessar que al TBO (tebeo-tebeo, com en deia el quiosquer) hi trobava alguna cosa que no era tan evident a les historietes de Bruguera: un realisme poètic que retratava –em sembla– amb fidelitat irònica un món a mercè de transformacions abruptes. Per exemple, mentre escric això, tinc al meu davant un número extra del TBO del 1975, dedicat a “las mejores páginas de turismo”, amb una portada de Sirvent que caricaturitza l’allau d’estiuejants estrangers. En aquest sentit, el TBO era un mirall –deformat i surrealista– d’una societat on els canvis es digerien de qualsevol manera.
Entre els grans èxits del TBO, hi ha les peripècies de la família Ulises, gairebé sempre a la contraportada. Es tracta d’una família de classe mitjana –amb una àvia amb dots de creació lingüística que a Màrius Serra li encantaria– que encarna el xoc de la mentalitat petitburgesa amb una modernitat que arriba tard i malament al país. Els dibuixos de Benejam i els guions de Joaquim Buïgas i, posteriorment, de Carles Bech mostren amb lupa amable les misèries, els somnis i el desconcert de molta gent que pensava ser protagonista de la història i només hi feia de figurant. Individus presoners de la inèrcia.
Qui potser va explicar millor l’embolcall d’aquest fenomen va ser Víctor Alba, en un llibre del 1970 titulat Retorn a Catalunya. Tornat de l’exili el 1968, el periodista era implacable amb la societat que s’havia trobat: “A Barcelona, la gent, molt sovint, fa la impressió de tenir el provincianisme que tenia al segle XIX. En el fons, el xaronisme és la manipulació, institucionalitzada per la moral i els costums i les modes, dels vicis petits de la gent, dels vicis monos i moníssims: l’envejeta, la xafarderia, el cervell de puça, els vestidets, els restaurantets i els tortellets”. Podem afirmar que tot això forma part del passat com l’enyorat TBO?