21 mar 2017 Amor i desamor pels “comuns”
L’independentisme català no se sap relacionar amb el món dels “comuns”. Passa de l’amor a l’odi en cosa d’hores, i acostuma a bascular de manera reactiva: elogis encesos i paternalistes o bé atacs furibunds, més propis d’un enamorat que se sent enganyat que d’un moviment polític que estableix un diàleg/competència amb un altre partit o moviment. Sé que això està sobredimensionat a les xarxes socials i que la realitat és segurament menys bel·licosa, però no menys nerviosa. Ara que neix un partit amb voluntat d’articular tota l’esquerra més o menys alternativa (per bé que ICV és tan oficial com el PSC), és convenient analitzar el fenomen amb imprescindible fredor.
El que representa Ada Colau més les restes d’ICV més els podemites locals tenen ara una gran oportunitat i no la pensen deixar escapar: menjar-se un tros (el més gran possible) del pastís electoral que abans era del PSC, alhora que intenten créixer i ser dominants –allò de l’hegemonia- en àmbits típics de l’esquerra clàssica com els sindicats, el món associatiu i la universitat. La crisi del bipartidisme i del socialisme –a Espanya i Catalunya- dona ales als inventors d’aquesta operació. L’Ajuntament de Barcelona és la nau insígnia d’aquesta nova/vella esquerra que recicla discursos que jo ja havia sentit quan tenia vint anys.
D’altra banda, el malestar contra els partits convencionals i la corrupció, el clima populista i la natural tendència catalana a les receptes puristes acaben de propulsar l’atractiu dels comuns. Que Colau governi amb el socialista Collboni –a qui acusava de màfia fa quatre dies- és una dada irrellevant a efectes de la propaganda neo-peronista que tapa una gestió municipal més conservadora que no sembla. La memòria dels electors és sempre efímera.
L’únic factor que frena de manera objectiva el creixement electoral dels “comuns” a Catalunya és el moviment independentista i, més concretament, ERC i la CUP. Els republicans volen ampliar la seva centralitat penetrant en el mercat socialista i els cupaires no renuncien a consolidar un espai anticapitalista. Des d’ubicacions diferents, ambdues formacions fan nosa als comuns, que aspiren a convertir-se en el PSC del futur sense renunciar a la gesticulació pseudo-revolucionària (que pugui atreure part dels votants cupaires). El fet és que l’agenda independentista complica, ara com ara, l’expansió del negoci dels comuns. Però el nou partit de Colau i Xavier Domènech es pot permetre tenir paciència: la seva missió és arribar fresc a un escenari on els independentistes –més o menys perjudicats- hagin de refer la seva estratègia i el seu relat.
En aquest context, no té cap sentit que els independentistes dediquin tanta energia a fer retrets amargs als dirigents dels “comuns” i companyia, per molt que els discursos de Coscubiela provoquin butllofes. Com no tenia sentit que, fa un temps, els mateixos independentistes (d’esquerres) intentessin tothora “la seducció” dels “podemites” per la via de donar-los la raó en gairebé tot, extrem ridícul. Ni atacs viscerals ni fer-los la gara-gara. El projecte dels “comuns” no és la independència, i no passa res. Cal valorar molt positivament que acceptin el referèndum. Fustigar-los nit i dia no els farà canviar de parer. I no passarà com amb la Unió de Duran: aquests no es trencaran pel mig. Una altra cosa és que republicans i cupaires s’esforcin perquè els electors “autènticament d’esquerres” que voten Iglesias i Colau es plantegin agafar una altra papereta.
Dels “comuns”, el principal problema no és la fe en reformar Espanya, sinó l’habilitat en vendre com a nova la ferralla més tronada.